Una mala i una bona notícia. La mala notícia és que som una colla de negligents, de deixats, un país que no s’estima prou ni protegeix gaire la més formidable herència que tenim dels nostres avantpassats: la llengua catalana. “Aqueixa veu dels ausents”, com en va dir una vegada Mossèn Cinto, la nostra llengua és una marca que ens identifica, ens retrata. És l’ingredient indispensable que ens fa ser refotudament com som, allò que ens esperona i ens empeny cap al futur, cap a endavant. Vist tot el que hem vist als països del nostre voltant, ser català no és precisament cap desgràcia. Avui estem vivint, en el primer terç del segle XXI, la gran revolució humanista de les identitats individuals i col·lectives. I gràcies al català som singulars i inconfusibles, irrepetibles. Som, senyores i senyors, som, continuem essent. I és per això que alguns volen que deixem de ser.

El català és el nostre petroli, les nostres fabuloses mines d’or, la fórmula màgica que explica per què en un territori tan insignificant de la Mediterrània els catalans vam poder tirar endavant. De les pedres en fem pans, han arribat a dir. Vam ser capdavanters en la revolució comercial de l’Edat Mitjana però també en les successives revolucions industrials dels segles XVIII, XIX i XX. En català parlen el dret mercantil del Consolat de Mar, la pesseta espanyola, el submarí de Monturiol, les torres de la Sagrada Família, bona part de la millor pintura espanyola contemporània, el gran esclat literari i cultural anterior a 1939. I també tenim una de les millors i més nítides tradicions democràtiques europees. No, ni Hitler ni Mussolini ni Stalin ni Franco parlaven en català. Per això podem dir, amb el somriure a la boca, que la llengua catalana no és cap curiositat històrica ni cap incertesa. La raó és ben clara. La llengua catalana és aixopluc del ser i del saber. La llengua catalana és civilització.

He dit que tenia una mala i una bona notícia. La bona és que la llengua espanyola ja ha arribat tard i no podrà eliminar-nos del mapa. Avui el cicle històric és tot un altre. Gràcies a les noves tecnologies i a la mundialització, l’anglès i el català són perfectament compatibles i constitueixen un futur plausible de cultura i de progrés per als nostres fills. La condició és que no podem badar. Hem de continuar creient en nosaltres mateixos i en la nostra herència. Hem de continuar a l’aguait i no passar-nos ara a l’espanyol com uns beneits. Si ens castellanitzem com a societat, ara que l’espanyol està reculant internacionalment, quedarem atrapats en una ratera, travats per sempre en un projecte sense sortida. I és que l’espanyol ha perdut la batalla.

Això no ho llegireu en la majoria dels mitjans de comunicació espanyols, uns mitjans que viuen de la propaganda i de falsificar la realitat del món en què vivim. No us cregueu la propaganda espanyolista, feu el favor. L’espanyol no només no competeix amb l’anglès com a primera llengua internacional sinó que ara està desapareixent en alguns països. La pressió de l’anglès és massa forta, colossal, i és tan forta que ni el mandarí ni l’espanyol li poden fer ombra. Cap llengua no s’hi pot encarar. Potser l’anglès va tenir competidors en el passat, però no pas avui. Avui el que està passant a les Filipines ens explica la catàstrofe de la llengua espanyola. I no ens ho relata cap independentista, sinó un dels principals experts de l’Institut Cervantes, David Fernández Vítores, al seu recent llibre Las afueras del español.    

La llengua castellana va denominar-se espanyola per raons polítiques. Perquè volia esdevenir la principal de la península ibèrica, en competència amb el gallegoportuguès i el català. De fet, fa més de cinc-cents anys que l’espanyol intenta imposar-se a Catalunya però no ho ha aconseguit. I no ho aconseguirà a partir d’ara perquè ha perdut el seu principal atractiu: esdevenir una llengua de comunicació internacional. A les Filipines ha desaparegut pràcticament i tothom ja fa servir l’anglès: l’espanyol és irrecuperable. Al Marroc més del 20% de la població parlava espanyol i ara el percentatge se situa en menys del 5%. Als Estats Units la gran allau immigratori hispanoamericà ha estat majoritàriament assimilat i la llengua anglesa s’ha fet reina i senyora. Només el 13% dels votants registrats als Estats Units es consideren “hispanoparlants” i molts, tot i aquesta denominació identitària, han abandonat la llengua castellana a favor de l’anglès. Es consideren hispans però parlen en anglès perquè l’espanyol, als Estats Units, no és gaire útil.

L’espanyol és avui la llengua nativa d’uns 500 milions de persones, certament. Però com a llengua internacional no arriba als 100 milions de parlants, segons la quantificació que n’ha fet el professor Fernández Vítores. I és que els més de 20 països que parlen espanyol al planeta són majoritàriament molt pobres i sense gaire influència internacional. Gràcies a internet i a les noves tecnologies, al Marroc, la televisió ja no la veu ningú que tingui menys de vint anys. I a la xarxa les generacions que venen ja no necessiten consumir en espanyol cap contingut, ja en fan prou en àrab o en francès. Fins i tot aquest modest article ja el poden llegir molt ben traduït a qualsevol llengua culta. Avui o d’aquí pocs mesos perquè les millores en la traducció automàtica no deixen de progressar i de sorprendre’ns.

En les properes dècades es confirmarà aquesta tendència que no té cap possibilitat de canviar. Com més dies passin més clarament veurem que l’espanyol ja no serveix per a res fora d’Espanya. Viurem ben aviat en un món bilingüe en anglès i la llengua local. En el nostre cas, el català. Que podrem conservar viu i fort si som capaços de preocupar-nos-en una mica.