L’estratègia és més vella que l’anar a peu. L’home que pega una dona i, per justificar-se, acusa la dona de violenta, posem per cas. Que la dona el mira malament, que parla agressivament. L’home s’inventa que la violenta és la dona. El retret és tan fals, tan infame, tan mentider, que, a la dona, se li fa molt difícil defensar-se. Es deixa intimidar pels pretextos, per les falses acusacions de l’home i arriba, fins i tot a plantejar-se fins a quin punt té raó l’home. Arriba a l’absurditat de fer examen de consciència per mirar de saber si, en realitat, la culpable del conflicte és ella mateixa. L’home miserable en té prou amb haver sembrat el dubte, amb haver posat en entredit, amb haver posat en l’interrogant la distribució de responsabilitats. A partir d’aquest moment la víctima pot ser considerada l’agressora i l’agressor pot arribar a ser considerat la víctima. És el mateix que passa quan una dona duu una faldilla massa curta pel carrer, massa curta segons l’opinió miserable de l’home que la bescanta o que fins i tot l’agredeix. És el mateix que passa quan un home duu una roba que un altre home considera efeminada, que un altre home creu que és indecent, mereixedora de blasme. L’home que critica la indumentària de les altres persones sempre és el mateix home. L’home moralment pervers, l’home violent que justifica la seva violència a qualsevol preu. La violència és conseqüència d’una atracció sexual de l’home que projecta la seva mirada, que projecta el seu desig immoderat i mal contingut, en la víctima femenina o masculina, això és igual. El violador o agressor sempre desitja, en sigui conscient o no, la víctima, sempre la vol sotmetre per explotar-la d’alguna manera. L’homòfob i el misogin, en realitat, no odien l’homosexual, no odien la dona. El que odien és la llibertat de l’homosexual, la llibertat de la dona. El que odien és que no són ni volen ser els seus esclaus sexuals o els seus esclaus morals. D’aquesta perversitat sorgeix també que determinades dones estiguin obligades a anar amb burca o amb un vel o mocador, fins i tot quan són molt petites, fins i tot quan es banyen a les piscines municipals de França. Un altre dia parlarem d’aquesta altra qüestió mafumètica, ara del que vull parlar és de l’Espanya ètnica.

Convertir la víctima en l’agressor és el que ha fet l’espanyolisme amb els votants del primer d’octubre. En la seva infame, depravada opinió, els agressors van ser els votants i les víctimes van ser els policies i guàrdia civils que es van veure ‘obligats’ a apallissar-los i a obrir-los el cap. El maltractador sempre fa servir el mateix argument, quan maltracta una altra persona sempre es justifica dient que ho fa pel propi bé de la víctima. És una vella estratègia. L’estratègia que fa servir l’amic que sempre et demana diners, que sempre t’està explotant econòmicament. I quan arriba el dia que li dius que prou, quan li dius que no li’n donaràs més, aleshores t’acusa de materialista, d’insolidari, t’acusa d’estar pensant només en els diners quan és evident que està projectant al teu damunt la seva psicologia perversa. Un informe de la càtedra Ferrater-Mora de la Universitat de Girona, intitulat Un biaix etnicista en la política catalana? L’efecte desigual del “procés” i redactat pels professors Joan Vergés-Cifra, Ivan Serrano i Macià Serrra, ha demostrat, recentment, que l’argument de l’independentisme és un moviment ètnic no només és un argument fals, cosa que ja sabíem. El que demostra, amb multitud de dades objectives, és que aquest argument és una projecció del projecte d’una Espanya ètnicament homogènia. Que els votants dels partits polítics espanyolistes són culturalment i ètnicament contraris al fet viu de Catalunya, a la Catalunya real mestissa en la que conviuen moltes identitats diferenciades, en la qual la identitat catalana és la més qüestionada, perquè és la més refractària a l’assimilació.

L’electorat dels partits independentistes és més heterogeni i plural que no pas l’electorat unionista. L’independentisme és inclusiu i l’espanyolisme és assimilador

L’electorat dels partits independentistes és més heterogeni i plural que no pas l’electorat unionista. L’independentisme és inclusiu i l’espanyolisme és assimilador. Com a Turquia, a Espanya, tradicionalment s’ha elaborat una concepció etnicista de la identitat nacional. Una concepció que és causa i alhora conseqüència d’una cultura política reticent al federalisme o a l’acceptació del fet multinacional. Els tres autors de l’informe conclouen que “el conflicte a Catalunya és de caràcter polític. S’enfronten diferents maneres de concebre la democràcia i d’entendre què significa pertànyer a un col·lectiu, tenir una identitat o compartir una identificació nacional.” Els etnicistes són els espanyolistes. I n’acusen l’independentisme de la mateixa manera que l’acusen de violent contra, qualsevol evidència.

Jordi Galves
República belga (204) Full de ruta per rendir-se Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (203) En Puigdemont ens ha traït, tu Jordi Galves