Avui fa cinquanta anys i dos dies que dura la memòria de Josep Carner, un dels millors catalans que ha parit mare. Literàriament va ser tan desconcertant, ambigu, misteriós, com políticament es va comportar just al contrari, vull dir que va ser tan clar com l’aigua, com el bon temps. Per aquest motiu, quan li van dir i insistir que no valia la pena de continuar vivint a l’exili si, al capdavall, la dictadura no li retreia delictes de sang, va tenir aquella famosa sortida segons la qual “encara que no quedessin contra Franco més que una prostituta i un lladre, jo estaria contra Franco!” Ni Josep Pla ni Salvador Espriu, sempre calculant, sempre retorçant-se aquells dits com sarments, van saber ser tan nítids, ni mai van tenir un esperit tan lliure ni independent, tan espontani com el príncep dels poetes. Avui, és clar que sí, encara queden detractors de Carner que no poden fer-hi més, que s’han acostumat tant als escriptors paleolítics que publiquen sermons per sentir-se millors persones que, pel camí, han acabat abandonant l’alta exigència de la literatura, del cinema, de la ficció. La sagrada llei em sembla que és aquesta: no parlis mai del que, de fet, no saps. Són els mals escriptors de sempre que a l’hora de veritat, a l’hora de la política que hagi d’anar més enllà de les paraules, a l’hora del compromís públic i cívic, són tan covards i tan equívocs, tan cínics que fan peneta i tot. “La primera institució republicana és la voluntat popular”, va deixar dit Carner també, que passava per conservador perquè de jovenet havia estat un catòlic sentimental a la manera de Chesterton i un seguidor d’Enric Prat de la Riba. Certament va saber viure amb plenitud, amb passió, el segle vintè sense caure en la temptació del comunisme ni del feixisme, sense imaginar mai que la solució a la nostra complexa societat eren la destrucció i la guerra, l’assassinat i les idees falsament innovadores, les idees de la mort. Més que no pas conservador, vist tot el que va haver de passar, sembla que fou prudent i resistent a la desesperació, un home que desconfiava de les solucions màgiques que no passessin per la cultura, per la civilització. Per la completa llibertat de l’esperit. Per la creativitat, per la revolució moral interior, per la democràcia a l’anglesa. Pel lliure albir, individual.

Com més gran es va anar fent més li pesava la vella religió dels pares, i es va fer tan agnòstic, tan ateu, tan insolent, tan partidari de les seves pròpies conviccions i incerteses que alguns es van espantar. Marià Manent, per exemple, es va espantar de valent, si hem de fer cas del famós pròleg al volum en què Josep Carner torna a escriure de nou tota la seva poesia, l’any 1957, i es converteix un altre poeta diferent, nou, inquietant. La reencarnació de Carner no va agradar gens perquè era una poesia nova, potent, millorada. No li perdonaven que continués tan viu amb setanta-tres anys, que continués escrivint millor que cap altre, que continués emprenyant com havia fet de jove, a la manera d’Oscar Wilde. Carner ha emprenyat molt perquè ha estat imprevisible. Sempre posa en qüestió el llenguatge i el que ens pensem que sabem del món. S’encara amb el més difícil, amb el que no volem saber, amb una actitud desconfiada, escèptica, tendra i irònica. Com es diu a La importància de ser Frank podem dir que pensa que: “sempre que la gent parla del clima tinc la certesa que es refereixen a una altra cosa”. Així com hi ha escriptors que es fan els llestos i els importants, a Carner, li encanta despistar, fer-se l’intranscendent, fer veure que tot el que diu no té cap importància, no té cap sentit, no té cap valor. En tot cas, si en té, és el que el lector ha de trobar. El valor de la lectura la donen només els lectors, i això és així des que el món és món.