Continua el respectable escrivint-me perquè aconselli lectures i m’inclino avui per la figura benefactora d’Emili Vilanova, i encara més si el que vol llegir viu a Barcelona o rodalia. La importància del llegat literari d'Emili Vilanova creix ies fa gegant i, davant d’altres grans figures vuitcentistes com Narcís Oller o Àngel Guimerà, desperta més entusiasme i un interès pel gènere que va conrear amb tenacitat agosarada i modèstia poc habitual: el conte. Sí, Emili Vilanova és una cosa com ara el besavi català de Quim Monzó, a banda de molts altres parentius. La primera baula d’aquesta cadena d'extraordinaris narradors del que és breu, composta per Santiago Rusiñol, Joaquim Ruyra, Josep Carner, Ramon Vinyes i Pere Calders. Després de molt de desdeny i poca generositat acadèmica, la figura d'Emili Vilanova es desvetlla ferma, imprescindible per a qualsevol biografia literària de la ciutat de Barcelona o de la riquesa de la literatura catalana en totes les seves etapes. El menestral barceloní té a Vilanova com el seu propi Dickens o, si es vol, al Balzac dels humils de fa uns cent cinquanta anys. La Barcelona menestral Vilanova és per a aquests menestrals de Barcelona el que Llorenç Villalonga és per a la rància aristocràcia mallorquina, el poeta nostàlgic però fidel d'un món que es consumeix irremissiblement davant la locomotora de la revolució industrial i que queda descavalcat després de l'aparició de noves classes urbanes. Si diem que el seu heroi de joventut és D'Artagnan i que sempre va lluir unes barbes a la manera d’un mosqueter no pot estranyar-nos que el seu món sigui la Ciutat Vella de carrerons ombrívols i el seu tuf d'humitat, poblats de venedors de castanyes o maduixes, de carreters esbufegant amb els cavalls, de dones carregades amb la bugada o la compra del mercat, és el que us dic, una ciutat guardada per hússars de capa i botes de xarol, dames adornades amb tuls i ventalls, i un actiu port ple de veles blanques procedents de tots els continents.

En els textos de Vilanova hi ha sempre la recerca de la bellesa en el que és humil, en l’aura mediocritas horacià, en l'esdevenir quotidià dels que viuen de la seva feina. Parlen un català formidable, viu, en tots els àmbits, fresc i espontani com ja el voldríem per als nostres dies. El que s’ha adormit ho està "com el guix", els cavalls "pernegen" sense ajuda de cap diccionari. El talent de Vilanova no és només el de l'observació agradable, sinó saber combinar-la amb elegància i discreció amb una vastíssima cultura, que no s'exhibeix però ho perfuma tot. Emili no era una força de la naturalesa, un escriptor només protegit per les muses, sinó un dels més complets de la Renaixença gràcies a la seva obstinació de lector. Entusiasta dels sentiments i melancòlic retratista dels estats de l'ànima, sap plorar i sap riure amb el lector atent i independent. Com quan parla d'un Orient tan fals que els seus habitants es diuen Mohamat-Alí-Kates, Zelamira, Ben-Rifat o Mamad-Kefem-Assi. Tampoc la descripció de la mort del pare d'Emili Vilanova després d'un passeig en calessa per una Barcelona sepultada per la neu se m'oblidarà mai.