M’escriviu, àvids, tremolosos, com si la xicota fos jo i, a sobre, m’escriviu llarg i em demaneu tot d’explicacions i de detalls. O em truqueu i ja m’heu trucat al gran auricular, amb la mascareta posada, al mòbil que sona quan vol, també automòbil i també dissident, a la seva manera disconforme, i que segurament serà la primera de les màquines que se’ns rebel·li com Espàrtac a Càpua. D’altres bons amics, més valents, m’atureu pel carrer, m’aconduïu al lloc apartat dels conciliàbuls, m’abordeu a les terrasses, al transport, a la cua de l’ambulatori, i mai no preserveu la distància social, cabrons. He fet la penitència del silenci tot el temps que m’heu deixat, tot jo m’he contret en silenci, però és que no pareu. Em voldria fer entendre. No, no és que sembli que l’estimat president Carles Puigdemont no hi sigui. És que si en fa de dies que no hi és. Aquesta és, de fet, la notícia i aquí s’acaba el missatge. Les persones, els humans tenen la resistència que tenen i potser seria bo que deixéssim d’enfrontar-nos entre nosaltres. Moltes gràcies a tothom, moltes gràcies al bandoler Rocaguinarda, als insurrectes Carrasclet o a Carrasco i Formiguera, que van mantenir la flama fins que l’animeta es va fer tan menuda que ja no va cremar més. El Molt Honorable Senyor Puigdemont ens va convocar a Perpinyà un 29 de febrer de 2020 i va dir-nos que ens preparéssim, repicada forta dels tambors, ens va advertir que havíem d’estar molt ben preparats. I Clara Ponsatí i Toni Comín van recordar que la nostra causa és noble, que tenim la nostra raó, tota la nostra raó i que dir que som fills de Catalunya és com dir que som fills de la injustícia. I es va veure clar que érem molts. Tothom s’adonà que la força discrepant de Catalunya és immensa, que la capacitat de sacrifici, d’il·lusió, de feina, de continuïtat del nostre poble és formidable. I un calfred va recórrer l’espinada dels més valents.

 Ja que els presos no podien sortir els no presos hi han acabat entrant. Si no de cos, d’ànima.

Per art i gràcia de la pandèmia coronada sembla que tots els polítics independentistes de Catalunya s’hagin confinat a Lledoners, ben abraçats amb els presos polítics. Qualsevol monjo hauria trobat que en feien un gra massa, però en fi, ja som tots majors d’edat i cadascú ha fet el que li ha semblat millor. En la pràctica, la majoria dels polítics separatistes s’ha autoempresonat i ha deixat passar el temps, a veure què. Imposant aquella política oportunista de Mariano Rajoy, consistent que el temps ens arregli allò que, entre tots, som incapaços de resoldre. Aviat es va veure clar que el moviment independentista no podia ser dirigit des d’una presó masculina —la política catalana fa proclames feministes, però no se les creu—. De manera que, al final, la força de la inèrcia ha aconseguit just el contrari del que es pretenia. S’ha aconseguit una espaterrant i renovada versió de La cage aux folles. Ja que els presos no podien sortir els no presos hi han acabat entrant. Si no de cos, d’ànima. Si no per conviccions, almenys perseguits pel xantatge moral i el victimisme. Dormint a casa, això sí.

L’honorable Laura Borràs i els seus seguidors semblen, almenys avui, almenys per ara, almenys mentre escric aquest article, els únics que dins de l’independentisme polític volen reprendre la iniciativa i fer possible la continuïtat de la dissidència política, ara ja sense Carles Puigdemont. Borràs és l’únic projecte polític i personal que hi ha per als milers i milers d’abandonats de Perpinyà i el president Puigdemont s’ha tornat a equivocar en no adherir-se a la voluntat majoritària dels votants independentistes. Un personal que ha votat Borràs perquè Puigdemont no s’ha deixat votar, ni telemàticament, ni amb ouija ni res. I que adoren i estimaran sempre la figura històrica del president irreductible, però que no han arribat fins aquí, que no han protagonitzat el primer d’octubre del 17, que no han fet les mobilitzacions més massives de tot Europa per acabar fent costat a un espontani com Damià Calvet. Si hem d’entendre que, humanament, Puigdemont té un límit, el poble també el té. Mentre la CUP continuï refugiada en la seva insignificança electoral i Esquerra Republicana vagi explorant i explorant, de la mà d’Arnaldo Otegi i Pablo Iglesias, l’enèsima aventura federal espanyola, Laura Borràs encarna l’herència del primer d’octubre.  

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (154) Us parla el president Montilla Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (153) Ens agradàvem, Maradona Jordi Galves