Durant aquesta Diada han sovintejat les mentides de la propaganda espanyolista, concretament dues de molt repetides. I que són molt gracioses. Perquè ja sabem que els catalans som eixuts, agres, rancis, i els de l’altra banda no pas, perquè estan decorats amb totes les gràcies i les qualitats humanes, especialment la simpatia i la sal; són uns picarols d’allò més simpàtics, unes criatures adorables. Superiors en tot a tothom, no només respecte als catalans. Estan tan encantats d’haver-se conegut i de ser prepotents que no és estrany que l’espanyolisme s’identifiqui tant amb la ultradreta que acabi confonent-s’hi, com es confonen dues gotes d’aigua. La primera mentida és que la Diada no representa tots els catalans. Com si el 9 d’octubre representés tots els valencians i no només els regionalistes, com si el 12 d’octubre no fos una mascarada supremacista, una exaltació de l’imperialisme espanyol a Amèrica. Com si el 14 de juliol no fos l’exaltació pretensiosa de l’arrogància francesa. A qui, per descomptat, no representa gens la Diada és als que no són catalans, als que viuen només per atacar-nos i per escarnir-nos, als colons espanyolistes i als enemics de la diversitat cultural i nacional de les Espanyes. La Diada no representa els continuadors de la repressió del 1714, sinó els qui en continuem essent les víctimes.

Quan ens reclamen una Diada que representi a tothom volen dir que volen una Diada que els representi només a ells. Perquè ens volen convèncer que ells són tothom, que ells són el que cal ser i que nosaltres no som ningú, no som res. És molt fàcil d’entendre, ells ho són tot i nosaltres no som res. Com hauríem de ser algú si els nostres vots, en la pràctica, no valen per escollir el nostre president legítim? Com hauríem de ser algú si només els espanyolistes es consideren persones normals i veuen els independentistes com a persones estranyes, adoctrinades i radicals? Com hauríem de ser algú si pensen que la societat catalana és una societat malalta? L’individu que va oposar l’himne d’Espanya als Segadors durant l’ofrena floral a Rafael Casanova va deixar clar que l’espanyolisme no és inclusiu sinó enemic de Catalunya. Que volen esborrar-nos del mapa de la mateixa manera que el seu himne va voler silenciar el nostre. El seu himne és l’himne de Franco, acompanyat de la bandera de Franco. I sí, és veritat, tant l’himne com la bandera tenen un origen molt anterior a Franco, però també l’esvàstica és molt anterior a Hitler i això no treu el que vol dir avui l’esvàstica i el que vol dir avui la Marxa reial. Que ja ens coneixem tots.

La segona mentida és la que assegura que els presos polítics estan empresonats per haver comès delictes i no per les seves idees. Argumenten que si fos per ideologia tots els independentistes seríem a la presó. Apa, com si tinguessin prou presons per a tot un país. Com si a mi no m’haguessin intentat empresonar. El que fan és exercir la repressió ideològica només sobre alguns, de manera que la por ens deixi advertits i neutralitzats a tots. És el mateix que feien a les escoles franquistes quan s’havia de disciplinar tot un grup, se’n castigava només els líders o els que podien ser representatius del conjunt dels malcontents. És el mateix que feien els generals romans quan volien que els legionaris tinguessin més por d’ells que no pas de l’enemic. Se’n diu decimació o delmació i és la represàlia habitual que fa servir el poder quan el grup que es vol castigar és massa nombrós per castigar-los a tots. Els presos polítics i els exiliats són on són exclusivament per les seves idees i perquè són els representants del moviment independentista, no pas per haver comès cap delicte. “Els hem escapçat” va dir la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría en el seu moment, satisfeta d’haver dut a terme l’escarment. Els presos i els exiliats estan represaliats només per les seves idees, per aquest motiu el Tribunal Suprem té tantes dificultats per inventar-se uns delictes que justifiquin el càstig. Ens volen ficar la por al cos a tots, d’això ja en parlarem, però el que és segur que no faran és enganyar-nos amb la seva justícia mentidera, tan falsa com cruel.

Jordi Galves
República belga (233) Patètic Pujol Jordi Galves
Jordi Galves
República belga (232) Asseure’s al Parlament Jordi Galves