Albano-Dante Fachin, un argentí amb un nom d’upa com ja no en queden, de Bahía Blanca, va declarar ahir que el benvolgut líder, Pablo Iglesias, el vol fer fora de la missió regional catalana de Podemos per haver-se declarat públicament partidari del referèndum del primer d’octubre. Però vet aquí que Pablo Echenique, un altre argentí, però en aquest cas de Rosario, li va replicar que on va, que no, que no s’empatolli perquè ningú no li ha demanat pas que plegui i va apel·lar campanudament a respectar la veritat. La veritat. És aleshores quan Juan Carlos Monedero, de Madrid, el gerent, el Bárcenas de l’adorat líder, intervingué per dir que, efectivament, ningú no havia demanat que Fachin abandonés la secretaria regional catalana però que, arribats a aquest punt, manifestava: “Molts pensem que Albano-Dante Fachin hauria de ser ser honest i deixar la secretaria general de Podem”. Que es veu que, segons ell, l’independentisme català deu ser un projecte de quatre privilegiats i que els que poden, els poderosos, els de Podem, vaja, han de prioritzar “les lluites socials” i actuar en conseqüència, és a dir, anar a la seva. Com vostès hauran comprovat, aquests polítics que en el seu dia van prometre’ns que havien fet un pas endavant per “moralitzar la vida pública” mai no deixen de guarnir les seves declaracions amb boniques paraules, amb divines paraules tretes dels llibres d’autoajuda. Com que s’assemblen tant a un capellà de sermó diari, a un inquisidor corcó, a un exorcista amb panavisió tel·lúrica, presumeixen de bones pràctiques, de maneres correctíssimes. I parlen de la veritat, de la justícia, de l’amor, de la llibertat, de la fraternitat, de la igualtat, de la tolerància. Com més grandiloqüent és la paraula, molt millor. I que no se m’oblidi, fan servir sistemàticament aquest repugnant anglicisme de la honestedat. Diuen que són honestos quan volen dir que són honrats. Els meus avis, com els de tots vostès, només tenien per certa l’honestedat de la Mare de Déu i no sempre. L’honradesa és tota una altra cosa. El poble és honrat, l’honradesa dignifica l’ésser humà, etcètera, només cal consultar un diccionari. De manera que quan sento un polític que parla d’honestedat em poso immediatament la mà a la cartera.

Aquestes divines paraules són les que fa servir l’enganyosa pulcritud del totalitarisme polític. Són els bons, els bonistes, els professionals de la bondat. No fan fora els enemics polítics que, com tothom sap, són dins del teu partit. No pas. Fan una assemblea. No castiguen, reeduquen. No et manen que callis, et conviden a la reflexió. No practiquen l’egoisme de la classe intel·lectual, de la classe de nens de papà a la qual pertanyen majoritàriament, no. Es dediquen a les “lluites socials”, a les accions simbòliques, a l’altruisme. L’altre dia, sense anar més lluny, els de la CUP, els seus germans, van anomenar el fet heroic de posar cola al pany de la porta d’un negoci com a “lluita de classes”.

Aquest senyor Monedero que reclama als altres que siguin honestos va percebre farà més d’un any o dos mig milió d’euros del govern de Veneçuela i, naturalment, no ho va declarar. El ministre Cristóbal Montoro, un altre benefactor de la humanitat, no el va multar. Deu ser que entre bones persones això no ho fan. No és honest.