Tranquils. Conviure es pot conviure perfectament amb la ultradreta i, si cal, fins i tot es pot arribar a conviure amb una família de boes constrictor. Amb una de nombrosa i passional. L’ésser humà té una capacitat formidable d’acostumar-se a tot, de sobreviure a la injustícia més fanàtica, a la barbàrie. Té la fortalesa de poder viure amb sarna, o colgat de merda, en camps d’extermini, en la mentida política quotidiana perfectament normalitzada, en l’Estat policial més abjecte. De fet, a Catalunya, no hem fet altra cosa que conviure amb nazis des de 1933, i especialment després de la Guerra Civil. Que hi estiguem acostumats no vol pas dir que sigui gaire sa, ni edificant, ni humà. Som com la dona maltractada que veu normal que el marit li pegui cada dia, o la vaileta negra que se sent horrible sempre que es compara amb una altra vaileta, amb la rossa. Els fatxes també han robat l’autoestima a molts catalans, els han pres la dignitat, els han fet sentir inferiors i miserables. Els anys que vaig passar a França constatí que els del Front Nacional de Jean-Marie Le Pen eren efectivament racistes, reaccionaris, nacionalistes-imperialistes, masclistes, homòfobs, antisemites, catòlics tradicionalistes, tan repugnants com vostès vulguin, però perfectament familiars, perfectament coneguts, vaja, que els tenia més que vistos. Això sí, amb una diferència. Els nazis francesos s’ho passen molt bé perseguint moros, negres i jueus. Mentre que a Espanya tenen, a més a més, una predilecció especial pels catalans. La ultradreta espanyola té com a prioritat màxima la destrucció imminent de Catalunya. El nacionalisme espanyol té com a principal projecte polític —des de l’alçament militar de 1936— unir per sempre més la nació espanyola perpetrant un crim ritual. Es veu que compartir un mort agermana força. I som el boc expiatori que han decidit esborrar del mapa.

Hem arribat a un punt que estem obligats a donar la raó als antisistema que cremen escombraries i que llencen pedres contra la policia. Vivim, al capdavall,  en un Estat feixista o que té molt de feixista. Mentre anaven disfressats de polítics del PP o del PSOE, mentre es feien passar per simples patriotes espanyols, ells podien anar fent, dissimular. I nosaltres podríem continuar enganyant-nos a nosaltres mateixos, fent veure que no els vèiem. Però ahir va quedar prou clar. Són milions de fatxes espanyols que ens estan desafiant. L’Estat espanyol, a diferència d’Alemanya, no ha estat desnazificat a partir de 1945. I es nota molt. Perquè ahir cap partit polític espanyol va atrevir-se a denunciar-los. Fins i tot Pablo Iglesias va encaixar la mà d’un representant de Vox i Gabriel Rufián s’hi va fer una fotografia. Són el partit de la revenja, el partit del colonialisme, precisament per això ahir van ser el partit guanyador a la ciutat de Ceuta. Quan Pedro Sánchez, en el seu discurs de la victòria, de fa unes hores, va parlar en contra dels que atempten a la convivència, dels que generen odi, Pedro Sánchez quan va parlar dels enemics de la democràcia no es referia a la ultradreta de Vox, sinó als independentistes. Hem de marxar immediatament d’aquesta Espanya o prendrem mal.