Me’ls miro i els admiro. Hi ha una absoluta, radical, absència de fanatisme en tots aquests nois, en aquests adults, en aquests vells, en els que ahir van fer anar el detergent a la plaça d’Espanya per reclamar una profunda neteja d’Espanya. Hi ha una diferència essencial, ara diré quina, entre la desinfecció mèdica, entre la castració química que exigia el doctor-ministre Josep Borrell i tots aquests discrepants, alegres i festius, tots aquests fotetes que ahir s’expressaven a través del sabó d’una festa aquàtica, de l’escuma blanca d’un idealisme bleda i ingenu. I és que d’on no n’hi ha no en pot rajar. I el fanatisme no en raja quan un grup de persones —unes dues mil segons els diaris— decideixen fer anar els motxos, les escombres, en una activitat tan absurda com còmica, en una activitat política que no té ni gota de la circumspecció, de la pompa i de la circumstància d’una parada militar o d’una exhibició de força política. Precisament fou tot el contrari. Fou una reivindicació política però que no volia saber-ne res de la solemnitat buida dels que exhibeixen el seu poder omnímode i arrogant. En contrast, proposaven els desprestigiats valors d’una societat vulgar com la nostra, carrinclona i xarona però il·lusionada, els valors d’una societat a la que li suen les aixelles i els peus, d’una societat que desconfia del bon gust dels fanfarrons, formada en els valors irrenunciables de l’igualitarisme, de l’associacionisme, dels esplais, dels casals juvenils, de les societats excursionistes.

Me’ls miro i els admiro. No hi pot haver fanatisme en l’independentisme perquè hi ha humor. És una formidable arma de destrucció massiva contra les collonades. Autoparòdia, irrisió i conya mai abandonen els independentistes. No, mai no es va utilitzar el fantasmagòric Fairy contra les forces de la policia espanyola, el que es va fer servir fou un altre dissolvent molt més temible, el dissolvent de la rialla alliberadora, del riure que comença per un mateix i que ho qüestiona tot. Riure’s de l’adversari, escarnir-lo, és molt fàcil, com ens demostren cada dia els mitjans de comunicació espanyolistes. L’humor dels separatistes és diferent, és un humor que dispara en totes direccions. Comença i acaba en un mateix. És capaç de manifestar-se, fins i tot, de la mà de la indignació més profunda. Pensem que la gran diferència entre una democràcia autèntica i la impostura dels fanàtics s’anomena Charlie Hebdo. Només cal comparar les televisions de Madrid i la tevetrès per adonar-nos d’aquest interessant fet diferencial. Espanya no sap riure’s d’ella mateixa. La gran diferència entre l’espanyolisme i l’independentisme és que els nostres adversaris mai no fan premeditadament el ridícul. Estan tan pagats d’ells mateixos, tenen un concepte tan elevat de llurs persones que mai s’atreveixen a posar-se en qüestió. Els produeix autèntic pànic. Sense la protecció de l’exèrcit, de la policia repressora, dels jutges i del poder econòmic, se’ls congelaria de cop el somriure. Aquesta és una de les grans diferències entre Espanya i Catalunya. Que nosaltres ja sabem que som uns desgraciats i, precisament per això, ens fan gràcia els acudits de catalans. Sobre madrilenys o espanyols no n’expliquem perquè, senzillament, no existeixen.