No sé qui. Però algú va decidir que havien d’aparèixer els nazis i, tu, de sobte van aparèixer ahir, impunes, per primera vegada en els aldarulls de la nit barcelonesa. Encantats de fer la fila que fan. I és que els anomenen fatxes per alguna cosa. Qui sap si us han assegurat que les bullangues van de baixa, que la nit del dijous al divendres va ser més suau que les altres. No en feu gens de cas, és exactament tot el contrari. Ahir va ser la nit més negra i més salvatge, la més vandàlica. I és que amb l’arribada dels nazis van arribar les armes blanques, els ganivets carnissers, les pallisses gratuïtes, les banderes amb la Creu de Borgonya, amb un Sagrat Cor com una granada de mà, les estanqueres decorades amb la gallina negra de Franco. Tota la parafernàlia d’una guerra que encara es pensen que van guanyar. Ahir els van aviar.

Van aparèixer els nazis a Barcelona com si fos una companyia de paramilitars que fan la guerra bruta que l’exèrcit regular no gosa fer, com si el temps no hagués passat. També venien de la part alta de la ciutat el 19 de juliol de 1936, quan els de Falange acompanyaren els soldats colpistes fins a la plaça de Catalunya, on el poble de Barcelona els va acabar derrotant. Ahir els nazis no feien el pas de l’oca, que és molt cansat, només feien el milhomes, feien d’infants terribles, i per acollonir el personal, a traïció, van trencar-li la cara a un pobre noi que s’havia ressagat del seu grup. De por, la veritat, no en feien gaire. Més aviat fàstic, en especial quan les càmeres van descobrir, com si fos amor, l’íntima camaraderia d’un d’aquells cafres amb un policia uniformat. No, no se n’amaguen. Han vingut a conquistar, a provocar, a intimidar. A contribuir al foc. A impostar i imposar. La televisió pública espanyola els feia aparèixer en pantalla, en directe, presentant-los com a “partidaris de la unitat d’Espanya” que s’enfrontaven als malvats independentistes. O sigui, que la informació, a la manera espanyola, ja s’ha convertit en pura propaganda, en adoctrinament sense vergonya. Amb més odontologia que deontologia, vaja, amb més barra. Si l’agència EFE encara es diu així, amb efa, en honor de la Falange i de Franco, ara per què haurien de canviar?

Els nazis catalans es pensen que només s’enfronten als pepets antisistema o als independentistes del lliri a la mà, però estan ben equivocats. I és que se’ls ha d’entendre. Ser nazi i estar completament equivocat cau pel seu propi pes, és que una cosa porta a l’altra. El racionalisme que gasten no és precisament dels més brillants. De fet, s’enfronten a la força humana més fabulosa que hi ha al món. Verbigràcia, a l’anhel de llibertat, a l’individualisme, a la dissidència, a les identitats que ja no es deixen marginar més, al rebuig a la injustícia. Al principi universal de dur la contrària. S’enfronten als hereus de les revolucions americana i francesa o el que és el mateix, als guanyadors de la guerra del 1945. L’espanyolisme rampant d’avui, aconduït per la ultradreta més fantotxe, té tots els enemics possibles perquè és un sinònim nítid d’injustícia. Perquè és sinònim de tirania. No és que no suportin els catalanistes, i ara, no. Tampoc no poden veure els bascos ni els gallecs, tampoc els portuguesos. Ni els magribins, tampoc els llatinoamericans. Menyspreen els orientals, els jueus, els indis, els protestants. Odien els anglesos, els francesos, els ianquis, els negres, els homosexuals, els bisexuals, les feministes i els feministes, els ecologistes, els pobres, els humils, els marginats, els emigrants. La llista és infinita i podria resumir-se així: els nazis odien tot el que ells no són. Per derrotar l’independentisme democràtic els caldrà alguna cosa més que quatre insults, quatre pallisses i quatre fantasmes disfressats de soldat. Ja no saben com mirar de fer-nos por. Les urnes sempre guanyen, el vot sempre guanya, la democràcia sempre acaba guanyant. Fins i tot ho va reconèixer ahir Alejandro Fernández al Parlament. Sí, aquell que treballa al PP.

Jordi Galves
Diari de la revolta (2) Girona contra la sedació Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (1) La Rosa de Foc Jordi Galves