Aniríem molt millor, si abans de votar, sabéssim quina és la salut mental dels nostres polítics. Si habitualment prenen drogues o no, si tenen una doble moral, si estan disposats a fer qualsevol cosa o si tenen límits, si saben aturar-se a temps. Si els nostres polítics són persones grandiloqüents, si estan disposats a fer grans millores però també si poden propiciar grans catàstrofes. Saber si estan bé del caparró ens ajudaria molt abans de votar-los, sobretot ara que el govern de Nova Zelanda ha decidit que més important que el creixement econòmic és millorar la vida dels ciutadans i, en especial, la salut mental. Els suïcidis augmenten cada any entre els països més rics i no és cap exageració dir que, com més va, menys ens agrada aquesta democràcia, més enganyats ens sentim, menys conformes. Els ciutadans contemplem, atònits, com les passions dels polítics són les d’una tragèdia grega mal entesa, mal apresa. I cada cop som més conscients dels caràcters patològics que els arrosseguen i que pateix després el ciutadà, com ara la demència o l’erotisme, com es va poder comprovar en el final polític de Margaret Thatcher o de Dominique Strauss-Kahn, per esmentar dues personalitats que no són catalanes.

D’aquí ve que l’altre dia parlés aquí d’Eurípides i del teatre polític que ofereix el mestre grec. Els antics déus, els antics herois col·lectius de la societat, han passat a ser humans miserables, especialment quan hem vist en què consistien algunes de les promeses exhibides pels polítics, homes i dones que han perdut l’enorme respecte que la societat els havia atorgat després de tant de temps sense eleccions lliures. De cop i volta és com si despertéssim d’un son molt llarg i ens hem trobat envoltats d’advocats sofistes. De manipuladors. De professionals de la hipocresia i del mercantilisme amb les paraules i amb els valors de la humanitat. Com si diguéssim a la Grècia de Sòcrates, exactament allà on la xerrameca interessada intentava substituir la realitat. On l’oratòria dels advocats s’havia fet la reina de la confusió i aconseguien fer-te avorrir la política perquè te n’anessis, perquè els deixessis a ells sols manegant-s’ho tot. I és que així, exactament així, és com van enfonsar la primera democràcia de la història, la grega. Ho voleu veure? Amb una tragèdia cultural, semblant a la nostra. Amb una gran il·lusió traïda, amb l’engany del poble.

Si ho volguéssim creure, la Grècia democràtica, la famosa Atenes de Pèricles, fou una societat singular, sobretot, perquè estava protagonitzada per una generació de personatges convençuts en les bondats de la col·laboració patriòtica, molt per damunt de la rivalitat individualista o partidista. L’estat de Pèricles promogué aquesta convicció que avui pot semblar insòlita. Que els ciutadans només prosperarien individualment si la societat, en conjunt, creixia i es desenrotllava. De manera que van aplicar l’egoisme natural en política i en una determinada forma de patriotisme. Al principi la sort els va acompanyar, de manera que els guanys van sobrepassar els sacrificis de manera rotunda. Els negocis es van multiplicar i tant els particulars com l’Estat van acumular molts beneficis, es van fer d’or.

I en aquest clima va anar creixent una moralitat privada i una altra de pública, que no sempre coincidien ni es corresponien amb la realitat. Les activitats del poder de l’Estat, mancades de cap mena d’escrúpol, i les activitats comercials dels individus particulars, que no sempre eren honrades. Quan els resultats econòmics van començar a no acompanyar els ciutadans que seguien escrupolosament les lleis, va aparèixer l’elasticitat dels principis, la relativitat de les conviccions. La influència social de la mentida i de la hipocresia que estaven comprant el fals esplendor d’Atenes augmentà. Les tragèdies d’Eurípides reflecteixen com la guerra va accelerar la destrucció de tots els fonaments del pensament de la política, de la filosofia grega d’aquell moment. L’estat atenenc va esdevenir aleshores un personatge tràgic, ell també, ⸺ com si fos l’Èdip d’Eurípides ⸺ i va comportar-se de manera estúpida, tal i com testimonia Tucídides, general d’aquell conflicte, l’historiador de la tragèdia política de la primera democràcia de la història. I ho diu sense embuts. La democràtica Atenes perd contra la totalitària Esparta per la seva dissolució interna.

Els demòcrates van decidir estomacar-se entre ells abans de derrotar els enemics. Atenes pateix una malaltia, una pandèmia, una pesta que descompon la nació, un frenesí absurd que atia la lluita entre els partits. Una dinàmica suïcida que Tucídides identifica no com a passatgera sinó com a constant en la personalitat humana. És una característica cíclica. A més a més, en temps de pau, els homes encara poden tenir la serenitat que els permet reflexionar. Però en temps de guerra tot esdevé dramàtic i urgent. Hi ha gent que canvia de bàndol d’avui per demà, es multipliquen les venjances i les conjures, gran nombre de polítics es trastornen i perden la salut mental i moral. Tucídides s’adona que això és així perquè les paraules perden el seu significat. Els grans valors de la democràcia ja no volen dir el que deien abans. La justícia i la imparcialitat desapareixen. Es confon la bogeria amb virilitat i la reflexió madura amb la covardia. Tot això i més coses encara ens les explica Tucídides al segle V abans de Crist. No m’estranya que els nostres estudiants no el sentin mai esmentar.