Sobretot no us feu mai de la Crida Nacional per la República. Abans la mort més dolorosa. Catalans, catalanes, aranesos i araneses, escolteu-me, heu de ser espavilats i, encara que demà se’n faci a Manresa la convenció fundacional, nosaltres quiets, indiferents, nosaltres ben repapats al sofà de casa, immòbils com la mòmia de Lenin, nosaltres aturats com la carrera literària d’Alfred Bosch, nosaltres petrificats com l’escó de la senadora Marta Pascal. No ens enganyaran tan fàcilment, no senyor, a nosaltres no. Som espavilats i n’estem farts de totes aquestes martingales polítiques. Som ciutadans senzills i emotius i ja en tenim ben bé prou de tota aquesta sopa de lletres que no s’entén entre CUP, PDeCat, Junts pel sí, Junts per Cat, Demòcrates, Solidaritat, ANC, ERC, CDR. I Òmnium. I vàlium. El que ens cal és un vàlium si encara en fan perquè això és un abús. Perquè hem fracassat, perquè l’independentisme ho tenia a tocar l’octubre de l’any passat i no va ser capaç de sortir-se’n. Perquè ens reconeixem derrotats i emprenyats, i ara, fa de mal dir, però ja ens està bé que la voluntat política de la immensa majoria dels votants quedi segrestada en mans dels partits polítics que volen tornar a l’autonomisme i a la calma. Perquè encara que tothom vegi perfectament que els partits polítics sobiranistes diuen que treballen incansablement per la llibertat nacional de Catalunya, en realitat ni ho fan ni ho pensen fer. En realitat es passen tot el dia fent-se la traveta entre ells per manar més que els altres, perquè el que volen és triomfar a la vida i menjar calent. ¿De què viurien, pobrets, si mai arribéssim a la llibertat? Això ens passa perquè som incapaços d’imaginar la política sense partits polítics. I no ens ho imaginem encara que, com està passant ara mateix, els partits independentistes s’hagin convertit en l’autèntic dic de contenció de la voluntat política dels electors que reclamem la independència immediatament, dels que volem enllestir d’una punyetera vegada. Els partits polítics ens han enganyat elecció rere elecció, s’han burlat dels nostres vots i no, no estem disposats a creure en més idealismes. Som com enamorats traïts i adolescents. Ens fem molta pena a nosaltres mateixos. Potser sí que continuarem votant, o potser no, cada cop menys, segons com ens agafi votarem ara a l’esquerra, ara a la dreta, escollirem el candidat o candidata que ens caigui més simpàtic o simpàtica i para de comptar. Fem com fa tothom i no ens emboliquem amb somnis impossibles.

Nosaltres som els espavilats que no volem fer confiança a la Crida Nacional per la República, els que pensem que vist un partit polític, vistos tots. Nosaltres som els ressentits permanents, els emprenyats perpetus, els que no volem tornar a confiar en la democràcia perquè el sistema de representació de la voluntat popular, un cop més, s’ha demostrat que no funciona gens. És curiós, som demòcrates però volem deixar de participar en la democràcia. Som independentistes però la independència ja no ens acontenta si tot no ens va de cara, si trobem tantes i tantes dificultats. No ens agraden gens els polítics però nosaltres, els espavilats desconfiats, estem disposats a deixar amb el cul a l’aire els dos presidents menys polítics que hem tingut mai i que no tindrem mai, Carles Puigdemont i Quim Torra. Que estan políticament tan i tan sols precisament perquè són els únics que han estat capaços de separar-se de la lògica perversa dels partits polítics. Pensem deixar abandonats a la garjola els presos polítics i els exiliats a l’estranger perquè no som capaços de trobar una sortida a la dinàmica repressora de l’Estat espanyol. Amb tot plegat, queda una pregunta, ¿i si aquesta vegada sí que fos veritat que un moviment polític—i no un partit—, comandat per persones tan desenganyades de la lluita partidista com Carles Puigdemont, com Quim Torra, com Agustí Colomines, com ho estem tots al capdavall, fos capaç de dur el país a la independència? Efectivament, seria despullar uns quants sants, el PDeCat, ERC, la CUP, els Comuns i altres, per ara vestir aquest nou invent de la Crida fins a la independència nacional. No, segur que no se’n sortiran, segur que això acabarà malament com sempre. I és que els espavilats ens les sabem totes, a nosaltres no ens enganyen pas, no, no, com ho sentiu. Nosaltres la sabem molt llarga. Ja ho deia en Jordi Pujol, això de la independència... és un somni irrealitzable.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat