El que més m’agrada de tot aquest desori és que ens ensenya qui és qui en realitat. El que més m’agrada d’aquests dies és que, al final, la catàstrofe acaba posant tothom a lloc. Quan una societat rep un bon sotrac, una bona clatellada, posem per cas una guerra, una revolució, una independència, una catàstrofe natural, un escàndol polític, o un rei en calçotets i molts milions robats, o uns poderosos mirant de fer valer els seus privilegis, exercint el seu classisme repugnant, tot plegat, tota la situació, ens ensenya de què està feta la nostra societat. Quan el Vesuvi enterra Pompeia i Herculà, aleshores la societat no té altre remei que aprendre què és l’essencial i què no ho és. El conjunt de la societat aprèn de cop quina mena de persones són la gent d’ordre que encara defensa l’indefensable, l’absurd en el que vivim, el desordre grotesc que generen els privilegiats. Quan tremola la terra, quan els quatre genets de l’Apocalipsi, la Conquesta, la Guerra, la Fam i la Mort, apareixen a l’horitzó, només quedem els de sempre, els que toquem una miqueta més de peus a terra que els polítics, que els rics, que els vanitosos, que els pets presumits. Que els defensors d’idees intolerants i absurdes. Com la que assegura que cadascú té el que es mereix. O és que es mereixen morir, com estan morint, els metges i sanitaris que ens cuiden durant aquesta nova pesta negra? Una mica de respecte i una mica de lògica. Quan passi la passa, quan ens refem del tot, els que quedin, els que quedem, estic segur que ja no veuran les coses igual. No estaran per tantes comèdies i tindran tanta tolerància amb els venedors de fum. Quan una societat va fins al límit, després va més ferma, i no accepta gens que li facin perdre el temps. El temps que estem vivint és un temps de l’exigència.

L’home tancat a una cambra solitària, l’home aïllat, en quarantena, l’home més o menys pelut que contempla la desolació del paisatge domèstic és exactament un nàufrag. Són les pregones solituds de la casa buida, fantasmal, les ombres del llarg passadís, els reflexos de les rajoles de ceràmica acabades de fregar, els sorolls i sorollets de la finca, la inquietud davant de les mínimes oscil·lacions de la salut personal, les pors que sentim per les persones estimades que ja no tenim al costat. L’home reclòs ha d’aprendre a viure en captivitat, com si fos un pres polític, ha de promoure la reclusió voluntària si és que comprèn que la seva simple presència pot ser mortal per als altres. L’home és sempre un nàufrag, se n’adoni o no se n’adoni, això és igual, però és la seva condició perquè viu a la intempèrie. Però si en un moment de respir, l’aïllat s’acosta a La tempestat de Shakespeare o al Robinson Crusoe de Daniel Defoe, veurà clarament per què, després de la Bíblia, el llibre més llegit de tota la història, és aquest, el del desgraciat que va naufragar en una illa deserta, el del Jonàs que és vomitat a la riba des del ventre d’una balena o d’un vaixell. Vam ser educats per saber-nos de cor els rius d’Espanya, per distingir les subtilitats de l’ortografia i les abstraccions matemàtiques dels límits. Però hi ha coneixements més importants. Jules Verne, l’amic dels adolescents, va escriure que l’autèntica escola era la dels Robinsons. La dels que no es queixen ni demanen impossibles, la dels que entenen de què va això de la vida i no hi fan escarafalls. I és que es veu que això de viure va sempre del mateix, va d’organitzar-te la vida enmig d’una selva i contra uns salvatges. Amb sang freda, valor, insistència, determinació. I amb unes ganes immenses de viure, amb una mica d’alegria, de ganes de sortir del clot on t’han marginat. I de retrobar-te amb els altres humans, que pot ser que no siguin perfectes, però que són molt millor que estar sol i rodejat de les teves pròpies misèries. El Robinson aprèn que l’entorn que l’envolta és sempre hostil, d’una manera o una altra. I que el més sagrat de tot és arribar a sobreviure. A posar la vida per davant de tot. Com explica J. M. Coetzee al seu gran llibre Foe. Foe de Defoe, però també d’enemic.