El paper tot ho aguanta, ho sabem, ho patim, per això els polítics parlen tant a la babalà i, de vegades, es veu d’una hora lluny que no saben el que diuen. Que tenen una informació superficial, frívola, improvisada, oportunista. I que tenen molta barra. Avui els comuns i les comunes destaquen en aquest grup de xerrameca política buida i sense substància, de llenguatge publicitari per a ingenus i, també, per a ingènues, això sí, no fan cap discriminació de gènere, ni de nombre tampoc. Com el camarada Lluís (Franco) Rabell, el qual afirmà en el seu bloc el passat dia 8 que “la monarquía parlamentaria de Felipe VI es más republicana que el engendro propuesto por Puigdemont y el resto de fuerzas independentistas”. Una opinió avalada a Twitter per un revolucionari com Lluís Bassets, d’aquest diari tan republicà i d’esquerra que es diu El País i també del Reial Institut Elcano, que és com ser del Reial Madrid. La veritat, em quedo més tranquil, sobretot quan veig que (Franco) Rabell es qualifica a ell mateix de “activista, polític, company”. Sí, sí, company, com s’anomenen entre ells els policies. És el mateix (Franco) Rabell que, amb Joan Coscubiela, Jéssica Albiach i la majoria del seu grup, van mostrar a les càmeres un vot negatiu el famós 27 d’octubre de 2017, durant el sufragi parlamentari sobre la independència de Catalunya. Una exhibició del vot que equival a una delació, a una feina de policia suplent, perquè hauria pogut permetre a l’Estat espanyol identificar i perseguir els diputats que havien votat que sí a la independència. Si no arriba a ser per Albano-Dante Fachín, Joan Giner, Àngels Martínez Castells i Joan Josep Nuet, que van votar en secret, avui els presos polítics serien molts més. I el dolor molt més profund.

Em quedo molt més tranquil, també, quan llegeixo al perfil que Jéssica Albiach té penjat a la Viquipèdia que va ser “emprada (sic) en el gabinet de comunicació de l’Ajuntament de Cornellà”. Així mateix, emprada, com si fos un objecte. Tant de feminisme militant i al final, goita, ens confessa que fou una peça més del trencaclosques polític del Baix Llobregat, un territori que ens ha donat tantes satisfaccions. I parlo sobretot per mi. Fou, en aquella bonica etapa de la vida, en la qual Albiach va aprendre a retorçar-se més i més, quan feia tantes contorsions per esdevenir mestra de ioga i estudiava portuguès perquè volia conèixer les tribus del Mato Grosso. Què passa? És una inquietud perfectament comprensible en moltes senyoretes, això d’aprendre portuguès del Brasil, tan comprensible que fins i tot Audrey Hepburn l’aprenia a la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s de 1961. La fal·lera pel portuguès no li va deixar temps per al català, imagino. Encara que es presenta com a antiblavera convençuda, en el passat debat del Parlament sobre la monarquia va dir quatre o cinc vegades “prefectura de l’Estat” quan es referia al que en espanyol és la “Jefatura del Estado”. Albiach ho anava amollant i es quedava tan ampla, tan ampla com els diputats que feien veure que l’escoltaven. Perquè sents això de “prefectura de l’Estat” i ja mai més no acabes de ser la mateixa persona. Com a mínim fas un bot a l’escó, és una deflagració, és un concepte polític colossal, és meravellós, és una de les millors animalades que s’han pogut sentir mai al parc de la Ciutadella. Però tot plegat pot tenir una explicació més senzilla. Potser, penso ara, és que la pobra s’està traient ara el carnet de conduir i, ja que sempre està envoltada de tants polis, s’ha confós de quefatura

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (128) El calé és el rei Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (127) Transvestisme a Prades Jordi Galves