Els catalans que tenim cara, efectivament, fem cara de catalans. Encara que no ens agradi gaire parlar d’això, encara que no ens agradi escalfar-nos el cap, no fos cas, ei, una mica de calma, no fos cas que la ultradreta espanyolista, sempre ben acompanyada de l’esquerra espanyolista, ens acusi de xenòfobs, de malparits, de nazis. És el món al revés, són els de Mocs i els seus col·laboradors acusant els catalans independentistes de nazis. Fixeu-vos-hi. Som tan nazis, tan rematadament malvats, que tenim un president màrtir, Lluís Companys, perseguit pels nazis autèntics, pels nazis de Hitler, segrestat i assassinat pels amics dels nazis, els franquistes, i, avui, sistemàticament difamat pels fills i hereus dels franquistes. Fixeu-vos si n’arribem a ser, de nazis. Tu saps de seguida si tens al davant un ultranacionalista espanyol perquè, abans o després, et clavarà, sempre, sempre, la banderilla de nazi. Olé. Si no t’agenolles immediatament, ja ho saps, dues mitges veròniques, un saltet de la granota i ja hi ets. Et certifiquen, t’acrediten com a nazi perquè ells tenen una fàbrica de moneda i timbre on hi fan imprimir l’única propaganda política de curs legal. Els espanyolistes són experts en nazis. Que s’aparti el Centre Simon Wiesenthal, aquests jueus no en tenen ni idea.  

La maldat de l’espanyolisme és impressionant. Jo no m’ho volia creure, però es veu que els catalans fem cara de catalans

L’ultranacionalisme espanyol, secció Gènova o secció Ferraz, té molta mala llet i quan algú diu alguna cosa fora del discurs oficial aprovat per Madrid, comencen a disparar sobre el més feble. Comencen a sortir fotografies per internet amb el president Torra, amb la seva muller malalta de càncer, amb la seva filla que té una discapacitat física —espina bífida— que deixa veure a la superfície la crueltat torera de l’espanyolisme. La maldat de l’espanyolisme és impressionant. Jo no m’ho volia creure, però es veu que els catalans fem cara de catalans. A la plaça Djemà-el-Fna de Marràqueix hi tinc un amic, molt guapo, molt divertit, que es fa dir Ismail i que m’ho va explicar fa uns quants anys. Érem en aquella intensa plaça, que està envoltada de la medina, que està envoltada de les muntanyes de l’Atles, érem en aquell melic del món, en aquell tambor tan ters, uns quants amics i amigues. En silenci absolut, morts de calor, tots legalment i coralment catalans, tots nascuts a Catalunya, menys un. L’Ismail, que no ens coneixia de res, des de ben lluny, ens va localitzar amb una mirada de falconer que va per feina. I, espontàniament, ens va començar a enraonar amb un català molt ben girat, un català de tevetrès, un català simpàtic amb el que ens explicava una curiosa història mentre ens volia encolomar no sé què. Li vaig dir que no, que només volia comprar-li informació, que volia saber com havia reconegut que érem catalans. Era la roba? Era la manera de mirar? Què dimonis era? Es va arronsar d’espatlles, va somriure i no va badar boca durant uns segons. Després, de sobte, l’astut falconer va començar a exhibir davant nostre els seus enormes coneixements lingüístics i òptics. Anava assenyalant amb el dit, com si disparés bales amb la punta del dit, mort de riure, la mare que el va parir, anava identificant tot de gent. I deia: italians, i es posava a parlar italià. Russos, i parlava rus. Aquells altres, americans, anglesos no ho són pas, són americans segur. Vaig insistir. Com ho saps? Com ho fas? La lliçó va ser formidable, digna de Borges, digna dels contes de Les mil i una nits: “Si no ho he d’explicar, ho sé. Si ho he d’explicar, aleshores no ho sé”.

L’altra persona que em va convèncer d’aquest fet, que els catalans amb cara tenim cara de catalans, fou el professor Marcel Zimmermann, biòleg retirat, amb qui compartia passejades durant els anys que vaig ser a Montpeller. Com a francès d’Alsàcia no em semblava gaire francès i era potser més eixut que els alemanys que havia conegut. Com a científic parlava amb una seguretat admirable, sense somriure ni per equivocació. Un bon dia, després d’una bona passejada junts, amb el meu gos Nyerro, el savi professor em va fer notar que el gos i jo ens assemblàvem. “No som pas família, li vaig respondre, almenys que jo sàpiga”. Monsieur Zimmermann em va renyar. I em va recordar la importància absoluta de la convivència, del mimetisme, entre humans i, per descomptat, entre humans i alguns animals. Són la convivència i l’amour, el que estableix forts lligams de semblança física i psicològica. Un gos i un humà, si s’admiren mútuament, si són autèntics amics, és inevitable que s’acabin influint l’un a l’altre i que estableixin un territori d’identitat mútua. El que ens resulta familiar ens atreu, sabem com reaccionar. Si una dona blanca dorm cada dia amb un home negre en condicions d’autèntic amour, el color de la pell serà, inconscientment, un senyal d’empatia, de tranquil·litat, de seguretat, de mútua identitat. Els negres francesos fan cara de francesos, mon ami, els vietnamites francesos fan cara de francesos, i els alsacians abans fèiem cara d’alemanys i ara fem cara de francesos, em va dir el savi, vostè no ho deu notar perquè ve d’Espanya. Un país sense diversitat racial, un país amb puresa de sang, un país amb racisme social implícit, però si un bon dia acaba civilitzant-se, ho veurà com jo. Va sorprendre’m una mica el comentari, la veritat. Però, de fet, vaig agrair-li que em digués que els humans ens assemblem entre nosaltres gràcies a l’autèntica convivència. I que tots fem cara del país que som, excepte els que acaben d’arribar, precisament perquè acaben d’arribar. I que, passat el temps, de mica en mica ens fem indistingibles i germans per sempre.

Jordi Galves
Diari de la revolta (66) L’espectacle ha de continuar Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (65) Ofendre's Jordi Galves