Així com la picant vida sexual dels primers emperadors romans interessa força més que, per exemple, la seva civilitzada obra de govern, així els nostres dirigents passaran a la història, segurament, com una banda de lladres. Sí, com a lladres, perquè, segons sant Agustí, en això es transformen els governs on no hi ha justícia que valgui. Cada època exhibeix les seves obsessions i les seves manies, i qualsevol diria que, avui, els que ens manen només pensen en el calé. Entès com una irresistible droga. Sembla que visquin esborronats pel pànic de passar molta necessitat, o de morir-se de gana sota un pont. Aquest deliri dura, com a mínim, des del 1978, però l’estem veient, entenent, tot just ara. Ara que ens han explicat que els reis són els pares, ara que comprovem de nou que no hi ha ni un pam de net. És com una pesta, com una pandèmia grossa i incontrolada. Una cobdícia il·limitada, mitològica, que s’ha apoderat de moltes ments polítiques de Catalunya i Espanya. Una ansietat econòmica que, en comparació, deixa els casos de corrupció de la República i del franquisme en ben poca cosa. Amb el pretext d’haver dut la democràcia a la nostra societat alguns dels nostres homes i dones públics s’han cregut amb dret a tot. S’han cregut intocables. I, de fet, ho han sigut durant els anys de vaques grasses, uns anys que caldrà fer un esforç per recordar-los bé. Ara la crisi del coronavirus ha acabat amb moltes coses que es donaven per descomptades. Ha accentuat les desigualtats socials i, de retruc, ha estimulat fins al paroxisme l’avarícia dels poderosos, dels millor situats, dels coneguts i mediàtics. Des del rei pare Joan Carles fins a Xavier Domènech i Quim Arrufat, passant pels tramviaires Felip Puig i Pere Macias, com més temps va passant més evident és que vivim un salvi’s qui pugui. Agafa els diners i corre, no miris enrere o et convertiràs en una estàtua de sal. S’ha acabat la comèdia, prou de música celestial, prou de patriotisme ranci, i prou de dignitat. El calé és l’únic que importa i per acumular calé tot s’hi val.

On són els homes i dones lliures que fan política, amb una sòlida independència econòmica, amb una capacitat il·limitada de maniobra? On són els esperits insubornables de la política que no tenen el cul llogat? De subornables, en canvi, sí que en coneixem uns quants, potser ja els coneixem tots. Gairebé no hi ha polítics ni personalitats públiques que visquin al marge dels diners dels partits polítics, o dels diners de l’Estat o de totes dues menjadores alhora, la del partit i la de l’Estat. Amb aquesta crisi econòmica es veu tot més clar. Molts busquen una seguretat, un aixopluc, una petita almoina, per l’amor de Déu. Perquè salvant totes les distàncies i les proporcions, la crisi del virus coronat no ha servit per fomentar la humilitat ni l’austeritat col·lectives, ni per afavorir la solidaritat humana, ni la germanor, ni la generositat, ni per estimular l’home nou que anuncia la bona nova del comunisme i de l’esquerra en general. Ni el consum responsable. Ni l’ecologia. Ni el vell cristianisme. Moltes gràcies. Quantes coses ens han ensenyat i ens estan ensenyant sobre l’ànima humana Joan Carles de Borbó, Felipe González, José María Aznar, Jordi Pujol, M. Rajoy, Narcís Serra, Rita Barberá, Fèlix Millet, Iñaki Urdangarin, Rodrigo Rato, Cristina Cifuentes, Jaume Matas, José Montilla, Carlos Fabra, Manuel Chaves, Magdalena Álvarez, Joaquim Nadal... La llista d’agraïments és llarguíssima.