Cal remarcar un símptoma alarmant, vist que continuarà la festa judicial sobre el finançament il·legal del Partit Popular i de l’enriquiment personal d’alguns dels seus membres. Aquest símptoma greu s’anomena cursileria, és a dir, l’exageració sentimental immoderada fins al ridícul, l’exhibició ufanosa d’una suposada profunditat emotiva, d’una hipotètica i sospitosa grandesa humana, d’una superioritat improvisada. Com si la grandesa humana hagués d’estar necessàriament divorciada del realisme i dels diners. La cursileria és terrible, perillosa i, ai, sempre deixa en evidència qui la fa servir, perquè és segur que amaga alguna cosa encara que, ben bé, no sapiguem del cert quina cosa és. Perquè la cursileria mai no cal, perquè no és creïble, perquè la persona que s’abandona alegrement a la cursileria pot acabar en altres exageracions, imprecisions, fins i tot podria arribar a dir mentides. O suscitar dubtes pel que fa a la sinceritat del cor o a la pulcritud de la butxaca.

Estava l’altre dia llegint algunes mostres de la llengua espanyola cursi que es feia servir a la premsa barcelonina tot just acabada la Guerra Civil quan vaig trobar-me, inesperadament amb el pare de l’expresident del govern espanyol, Manuel Aznar Gómez Acedo, amb el Gómez suprimit com a marca de distinció nobiliària. L’article de La Vanguardia Española és del 26 de novembre de 1939 i reporta la colossal odissea del trasllat pedestre de les despulles de José Antonio Primo de Rivera des d’Alacant fins a El Escorial. L’article s’anomena Una viejecita en Minaya i està escrit pel cronista oficial, Antonio Cacho Zabalza. En un determinat moment l’emoció es desborda perquè parla de la trobada de la tomba del fundador de Falange: “Ansiedad de España. Ansiedad de todos. Ansiedad de la tercera compañía de radiodifusión y propaganda en los frentes por llegar a la tumba de José Antonio. Tal era esta ansiedad que un grupo de la sección mandada por el alférez Manuel Aznar Acedo corrió presuroso hacia Alicante para tener el honor de ser los primeros en prestar guardia a su tumba. Lo lograron Aznar y Casimiro Marra.” Més tard s’hi aplegarien “los otros ardorosos muchachos”, entre els quals hi havia Martí de Riquer i en Sech, “mutilados”. Del seu pare parlava el president José Maria Aznar en una entrevista concedida el 18 de gener de 2013 en la seva biblioteca personal de la Moncloa a Fernando Sánchez Dragó, per al programa Todo está en los libros. El donoso escrutinio. On hi deia: “Yo aprendí de pequeño, en casa de mi padre..., cada uno de mis hermanos, y yo mismo, todos nos hacíamos nuestra biblioteca. Y mis hijos han heredado lo mismo.” Y aleshores, afegeix una broma, atenció: “Probablemente es lo único que van a heredar, probablemente”. Hi apareix el despullament, la professió espontània de fe en la pobresa en un programa literari, una professió que ningú no li ha demanat. Cap problema, res a dir-hi. Però continua: “De mi padre, que ahora ha muerto, pues, he heredado, pues, un saber estar ante la vida, un sentido profundo de la vida, de la seriedad de la vida, de la honradez... Y he heredado libros”. Fixeu-vos com el verb heretar té més importància semàntica que no pas els llibres, els que se suposava que eren els protagonistes del programa. Heretar. Hi insisteix. “He heredado libros. Porque no ha dejado más que libros. No se dedicó ni a amasar fortunas, ni... Se dedicó a cuidar a sus hijos. A hacer su trabajo. Y yo, probablemente, no lo sé, probablemente, yo a mis hijos... pues solo tienen libros... Que no está nada mal, eh?”

No deixen de ser sorprenents, passat el temps, aquestes declaracions tan idealistes, tan emotives, sobretot per a qui sàpiga de l’actual vida, real, del president Aznar i dels seus fills, de la seva immoderada relació amb el món dels negocis i de la seva sincera aposta per l’enriquiment personal. Es parla de llibres, però realment s’està parlant de diners. Marta Ferrussola, per la seva banda, parlava de missals amb un senyor d’un banc, que no deixen de ser uns llibres molt gruixuts. I després tenim la famosa cançó, de Jesús Munárriz y Luis Eduardo Aute, interpretada per Rosa León, que té una tornada insistent: tot és als llibres. ¿I on deuen ser els llibres de la comptabilitat B?