Aquí ens teniu i ens tindreu sempre, com un malson, com una fatalitat, com un deute exterior impossible de satisfer per anys que passin. Perquè el que ha de passar passarà, som així de tossuts. Ens heu comparat amb el Marroc, un veí amb qui per força t’hi has d’entendre, perquè tot i que no és la millor companyia, vindran els propers deu, trenta anys, cinquanta, i la monarquia alauita continuarà allà, al sud, amb aquesta estranya barreja de repulsió i de fascinació anacrònica que produeix el règim d’un miramamolí, d’un príncep dels creients. Nosaltres també hi serem, però al Noreste de l’Edèn. Som un mal de queixal que de vegades disminueix, però que sempre recordes al fons de la boca. L’únic avantatge que té haver perdut el primer assalt per la independència l’any 2017 i després haver guanyat totes les eleccions és que ja no tenim res per perdre i que, curiosament, continuem decidits a guanyar-ho tot. La gent sí, els polítics no, però la història la fa la gent. Amb el Partit Popular reculant per corrupció a tots els jutjats, ara amb Soraya en liquidació, amics, ara només queda Vox per mirar de fer-nos por i algun militar partidari del Soberano i de la comèdia. D’aquí ve que facin la manifestació del 13 de juny contra l’indult dels presos, perquè volen que continuem acollonits i perquè imaginen que la catalana por els guardarà l’espanyola vinya. Jo no hi confiaria si fos dels de l’altra banda. Perquè si ara pensen alliberar els ostatges polítics —perquè a la Unió Europea no entenen que hi hagi líders polítics a la presó—, voleu dir que els alliberaran aviat per empresonar-ne uns altres de nous a partir d’ara o, en canvi, s’hi pensaran una mica abans de continuar amb els més de tres mils catalans represaliats políticament? Tant si només perdonen els presos polítics i continuen destrossant la vida de tots els altres, com si afluixen el càstig per a tothom, en qualsevol cas, la societat catalana ja no beu a galet. No, no pensa abraçar-se amb els carcellers com l’encaminat Jordi Cuixart. Això segur que no, perquè afortunadament no som tan bones persones com el mòmium somrient. Després de l’experiència del primer d’octubre, una part molt important de la societat catalana, majoritària o propera a la majoria social, ja podem dir que som amics per sempre. Que ens en recordem i recordarem per anys que passin. Que som sincers amics per sempre amb una determinada idea d’Espanya i amb uns determinats espanyols. Amigos para siempre.

I per aquest camí també podem parlar dels nostres. Que perquè són dels nostres tampoc és que siguin millors persones. El principal avantatge que té haver estat reiteradament enganyats pels partits independentistes és que ja no ens els creiem. Perquè la fe sens obres morta és, diu el rei En Jaume al començament del seu Llibre. Perquè ara Gabriel Rufián ja no pot tornar a dir-nos que en divuit mesos s’acaba la broma espanyola que fa massa temps que dura. Durant la passada elecció al Parlament de Catalunya, Elsa Artadi va dir que si volíem que es produís la independència havíem de votar Junts. Va ser com si parlés a la paret, i a mi em va agradar molt veure-ho, perquè ja no aconsegueixen ni que ens enfadem. Ara que els treballadors de la Caixa protesten perquè foten al carrer una gran quantitat de gent, ara que l’autonomia aquesta, que és la més descentralitzada de l’univers, s’ha d’ocupar dels veritables problemes dels ciutadans, ja veureu com se’n surten. Ja veurem com sense independència governaran els independentistes, amb l’espoli que Pedro Farsánchez pensa continuar exercint sobre el govern de Pere Aragonès. Aquí ens teniu per continuar exigint-vos la independència que porteu al programa electoral. Diuen que aquest govern ha de treballar molt perquè és molt independentista, i que els independentistes hem de picar pedra. Ho diu Joan Puigcercós, un home que conec molt bé, hi he treballat. Fa molta gràcia que ho digui. Però no tanta com Nelson Mandela, l’autèntic Mandela, que va picar pedra de veritat divuit anys, condemnat a treballar forçadament, dels vint-i-set que va passar-se entre barrots. Víctima de pallisses, amb les racions de menjar disminuïdes, sense visites i només amb dret a una carta cada sis mesos, a més va aconseguir treure’s la carrera d’advocat.        

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Als espanyols d''El País'
Diari de la revolta (208) Als espanyols d''El País' Jordi Galves
La propaganda d’aquest parell
Diari de la revolta (207) La propaganda d’aquest parell Jordi Galves