Jéssica Albiach és especialista en màrqueting polític, en allò que els vells comunistes anomenaven Agitprop, és a dir, “la propaganda dirigida al cervell amb l’agitació dirigida al cor”, però sense gaire ofici, ben rudimentari. Jéssica, la nova Arrimadas, conscient que Catalunya és una societat que s’estima la serenitat i que, per tant, té notable fòbia a la ultradreta, a les seves formes teatrals i radicals, al seu implacable discurs de l’odi. I sap que no és tan fàcil. Ja no es troben bons nazis com abans i, més aviat, els intolerants del feixisme avui pertanyen a l’àmbit espanyolista, a la bossa del vot del ressentiment colonial de Vox (també dit Mocs, pel sinople heràldic que gasten), als votants extremistes que tan aviat poden votar franquisme com comunisme. Són els ressentits socials. Són els malparits que volen acabar amb Catalunya, en contrast amb l’independentisme, que vol construir Catalunya. La contraposició és clara. Arriba un moment en el qual els exagerats, els desenfrenats, s’assemblen molt i són idèntics, perfectament intercanviables. Foued Mohamed-Aggad, un dels salvatges terroristes del Bataclan de París, volia viure emocions cada cop més fortes. Així que, quan el van rebutjar en les proves per esdevenir policia, a les altres proves per esdevenir soldat, va decantar-se per l’islamisme que posa bombes. Al cap i a la fi els mercenaris no només lluiten per diners, sinó perquè el seu ofici és la destrucció. S’hi troben bé. Els extremismes de dreta i d’esquerra semblen radicalment oposats però, de fet, no són tan contraris com podrien semblar. Mercè Rodoreda, en una carta a Joan Sales, em penso que és a Joan Sales, li sintetitza la situació política de la reprimida Barcelona que troba després de la guerra, la trista Barcelona que ha intentat reconèixer cap a l’any cinquanta: “la guerra l’ha guanyada la CNT”.

En aquest sentit no ens pot estranyar que, en nom de la santa Espanya, les Comunes s’entenguin estupendament amb un PSOE complicat en el terrorisme d’Estat, amb un ministre com Grande Marlaska, censurat per Europa, set cops, set, per no investigar denúncies de tortures. El lector, la lectora, i jo intuïm perfectament per què no les investigava aquestes tortures, no cal ser molt espavilat. Les Comunes i partits afins s’entenen avui perfectament amb l’anticatalanisme més recalcitrant que hi ha avui, el del president Javier Lambán d’Aragó —no oblidem que Jéssica Albiach és experta en blaverisme, en anticatalanisme valencià—. L’àmbit polític que representa la nova Arrimadas és el que acull a Catalunya personatges com el trentí Steven Forti i la romana Paola Lo Cascio, anticatalanistes viscerals. Persones que fan conya marinera amb els camps de concentració on, donat el cas, se’n podria instal·lar un a Cadaqués, on deixar-hi tots els independentistes, com en la famosa conversa de Twitter entre Óscar Guardingo, Francesc Trilla i un tercer d’emmascarat. Naturalment, la idea neix en una conversa pública contra el Mosso de l’Esquadra Albert Donaire, avui candidat Donaire, que ha decidit deixar de mossegar-se la llengua. I això els molesta, perquè volen ser ells els únics que enraonin en públic.

Jéssica Albiach és una oportunista de manual, com Inés Arrimadas, una aventurera sense cap autèntica convicció política. De fet, primer va intentar integrar-se al PSOE de Castelló sense èxit. Estudiant en una universitat catòlica, va treballar al Cornellà socialista com a tècnica, en mans del gran alcalde Antonio Balmón, el mateix gran alcalde que em va voler empresonar tres anys i mig per escriure un article. Aquest mateix senyor, sí. Després Albiach salta a les Comunes perquè, imagino, hi veu més possibilitats d’ascens i el 2015 la trobem fent una feina digníssima, sostenir micròfons, en el famós míting de la Vall d’Hebron de 2015, el míting en el qual Pablo Iglesias afirmà que mai ningú no el veuria abraçat a Artur Mas. Una clara referència a David Fernàndez, de la CUP, competidor polític perquè és independentista. D’aguantar micròfons a què te’ls aguantin és la gran proesa d’aquesta apparàtxik que fa —i continuarà fent— totes les feines brutes que calguin per ser on és ara.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat
Jordi Galves
Diari de la revolta (170) Albiach vol ser la nova Arrimadas (I) Jordi Galves
Jordi Galves
Diari de la revolta (169) Urgent: Illa necessita nazis catalans Jordi Galves