El que l’antic alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va dir ahir davant del tribunal no va agradar gens al jutge Marchena. Així que, ni curt ni mandrós, el va interrompre sobtadament i va impedir que continués dient una cosa molt important que estava dient. Però és igual. Per a Marchena, el pare de la nena, només té transcendència jurídica el que a ell li dona la gana que tingui transcendència jurídica en aquest judici, que és un judici polític, un sainet repressiu, una comèdia amb final infeliç. Un judici polític per al qual el Tribunal Suprem és manifestament incompetent ja que s’escapa de la seva jurisdicció de revocació o cassació. No oblidem que el jutge Marchena té una opinió molt optimista, molt elevada, d’ell mateix i encara més olímpica i alçada del que és la justícia, un territori d’exterioritat i de superioritat absolutes, del poder suprem, de l’hòstia en patinet. La transcendència jurídica és el punt de fuga del sentit últim, del que és com ha de ser. En Marchena es posa molt elegant quan va de filosòfic i doctrinari, quan apel·la a la transcendència jurídica perquè és una manera de no voler parlar del cadàver, de la immanència jurídica, de la immanència de Kant, de la fenomenologia de Husserl, que assenyala tot el que és interior a la consciència. També es pot dir de manera més rudimentària com ho feia El Mundo fa setmanes: “Si Manuel Marchena nos reconcilia con la dignidad del Estado es porque su caso ofrece el extravagante, contracultural espectáculo de un gran poder en manos de alguien verdaderamente preparado para ejercerlo. Esa íntima paz que la política —y la vida— nos niega a menudo y que nace de ver mandando a quien debe mandar”. El text tan enamorat de Jorge Bustos em va fer pensar en aquell vers immortal de Gerardo Diego que porta fins al ridícul l’admiració pel cirurgià de ferro, pel cabdill dels cabdills: “Huevo de águila: Franco es el que nombro”.

No hi ha exageració possible quan s’està lloant el poder. O d’ous. Mai no s’és prou servil ni s’està prou agenollat. Per això Xavier Trias va irritar ahir el Suprem. Perquè un gran senyor com ell no havia de reconèixer deutes. Trias va recordar, per exemple, que devia l’alcaldia de Barcelona a alguns companys seus, especialment al bonifaci Joaquim Forn. No calia que mostrés simpatia pels insurrectes precisament perquè és un home d’ordre. Però va dir que estava amb els manifestants. I va expressar que encara “no me he recuperao del susto”. Del fet que s’haguessin deixat armes dins dels cotxes de la Guàrdia Civil. Per a qui ho volgués entendre, el fet va ser comparat amb les activitats dels agents provocadors, dels infiltrats, dels agents de falsa bandera. Les armes dins dels cotxes van ser una trampa ben preparada. Xavier Trias sap el que és la difamació, sap perfectament el que és la conspiració de l’Estat, el que són els paranys parats i com les forces de la policia política espanyola van acarnissar-se damunt seu, per ordre de Jorge Fernández Díaz, ou de la serp. Quan Trias va fer esment a l’operació d’Estat per destruir-lo políticament, Marchena no el va voler sentir. Xavier Trias i Vidal de Llobatera, amb la seva desimboltura de quinqui de casa bona, no es va estranyar. Va callar, va aixecar-se i va fotre el camp d’aquella caverna.

Jordi Galves
Extrem dret (38) Hipocresia catalana Jordi Galves
Jordi Galves
Extrem dret (37) El Suprem franquisme Jordi Galves