Avui, contra el que és consuetud, parlaré de mi perquè m’han acusat formalment d’un delicte d’odi, tal i com es va publicar fa setmanes aquí mateix. Segons el vigent codi penal, si fos declarat culpable, em podrien condemnar a un màxim de tres anys de presó. Jo ja entenc que tres anys sense Galves podria ser una possibilitat meravellosa per a algunes persones. I és que es veu que un article meu que rebatia unes paraules d’Inés Arrimadas a propòsit de Cornellà no ha estat gaire ben acollit, precisament, per un jutge de Cornellà el qual ara m’investiga. I que m’interrogarà a Cornellà el proper divendres dia 9 de març. Tinc ganes de veure’l. I m’investiga també la policia nacional que ja ha elaborat un complet dossier sobre el que dic i el que deixo de dir a Twitter, sobre el que piulo i, àdhuc, també sobre el que repiulo. No sé si segueixen els meus moviments ni si tinc punxat el telèfon. El meu article a propòsit de Cornellà tampoc no ha agradat a l’Ajuntament de Cornellà, dirigit amb mà mestra per Antonio Balmón Arévalo. Opina que mereixo ser castigat per haver escrit el que vaig escriure sobre la meravellosa ciutat de Cornellà. Es veu que, per posar un exemple, no té res a dir ni res a denunciar sobre el que Federico Jiménez Losantos escriu o diu per ràdio cada dia però sí que té queixes sobre aquest meu article publicat al Nacional. Si no m’equivoco, que podria molt ben ser, diria que sóc el primer periodista de l’Estat Espanyol a qui se li recrimina un article com a font d’odi, com a delicte d’odi. Al primer periodista al qual volen castigar per publicar una opinió política i social pretextant odi.

Però vet aquí que llegeixo ahir que, el Tribunal Suprem d’Espanya, per justificar l’absolució de Cassandra Vera, una senyora que havia fet dotze piulades a Twitter fent conya de l’assassinat de l’Almirall-duc Carrero Blanco, diu que “el dret penal no pot prohibir l’odi, no pot castigar al ciutadà que odia”. De tota manera també l’alt tribunal afegeix que la conducta de Vera la tuitera és “reprovable i reprotxable”, que les seves piulades “constitueixen menyspreu, deshonra, descrèdit, burla i afront” a “persones que han patit la urpada del terrorisme i als seus familiars”. M’agrada molt l’estil contundent de la sentència i m’he quedat pensant una bona estona sobre la imatge literària de la urpada, una bona estona pensant-t’hi. Actualment convisc amb el meu gat Atila i no sé si les seves urpades poden ser comparables amb l’atemptat terrorista que va fer volar pels aires el cotxe de Carrero Blanco. Ni sé, ignoro completament, si el Tribunal Suprem ha tingut en compte el dret humà a la dissidència política i a l’humor corrosiu en contra dels governants, especialment dels governants quan són els responsables d’una dictadura. Ni sé si el comentari del general Franco “no hay mal que por bien no venga” pot ser considerat una acceptació implícita del terrorisme d’ETA. Si els acudits contra Carrero Blanco són reprovables i reprotxables ¿també ho serien, pregunto jo, els acudits sobre la carbonització del doctor Joseph Goebbels? A Israel me’n van explicar uns quants, ¿he de denunciar els meus amics jueus? ¿I què me’n diuen de l’assassinat terrorista de Reinhard Heydrich a Praga el 4 de juny de 1942? ¿S’han de denunciar i perseguir els acudits sobre un dels responsables de la Xoà, Stellvertretender Reichsprotektor del Protectorat de Bohèmia i Moràvia i també SS-Obergruppenführer und General der Polizei? El senyor Heydrich també va patir la “urpada” del terrorisme però no sé si als seus actuals familiars els podrien molestar els acudits que aleshores els txecs feien circular per Praga. Crec que ja en tenen ben bé prou amb la vergonya de ser i saber-se familiars d’un individu com aquell.

Val a dir que l’odi existeix com també existeix l’amor. I que són dos sentiments humans definits. Però tampoc no és menys cert que de l’amor a l’odi i de l’odi a l’amor només hi ha un pas com certifica tota la història de la literatura i del cinema. I que els sentiments humans són molt complexos i ara cap tribunal no els aconseguirà ordenar ni reglamentar ni gestionar per molt alt tribunal que s’autoproclami. Sóc ben conscient que, si avui se m’acusa d’un delicte d’odi per haver escrit un article, no és pas perquè algú estigui gaire preocupat per la salvació de la meva ànima ni perquè tingui cap preocupació per la meva integritat moral. És una iniciativa política i no pas moral. El que es pretén és intimidar els periodistes, retallar la capacitat de la premsa perquè no exerceixi el lliure dret a la llibertat d’expressió. Precisament per aquest motiu, i mentre em sigui possible, no deixaré d’escriure en aquest diari i, a partir d’ara també aniré narrant, per capítols esparsos, la crònica d’un periodista acusat d’un delicte d’odi a l’Espanya actual. Ho dic per si hi ha algun lector o lectora que hi pugui estar interessat.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.

Subscriu-te a ElNacional.cat