L’abraçada ⸺o aferrada pes coll⸺ ha esdevingut el gest de la impotència catalana, de la tristesa inconsolable del poble que no ha sabut salvar el poble, del nostre dolor sense fi. Ahir els barcelonistes s’abraçaven com si fossin infants jueus que acaben de descobrir que els han aconduït fins a la porta d’Auschwitz, alguns fins i tot ploraven i s’estrenyien els uns amb els uns, els altres amb els altres, ben juntets, ben agermanats, plorant per Leo Messi. Juntets per Catalunya, abraçats per Catalunya. Hi ha catalans que s’abracen sempre que en tenen l’ocasió, encara que l’ocasió sigui ben calba, els catalans d’avui s’abracen sempre que es volen sentir bones persones i extremadament sensibles, sempre que volen exhibir un cor net i en perfecte estat de revista. Si et vols sentir moralment superior, com si fossis una mena de gent que ha de demostrar alguna cosa, l’abraçada és imprescindible. I aquesta cosa té a veure amb la víscera dividida en quatre estances com les quatre barres. Ja deia l’alcalde de Barcelona Joan Pich i Pon, il·lustre precedent d’Ada Colau, que de tanta emoció se li eriçaven els pèls del cor. Els mascles ben nascuts acostumen a abraçar-se fent considerable soroll amb els braços, amb exhibició de força i cops secs a l’esquena, perquè una cosa és ser sensible i una altra molt diferent és semblar un nena. Un cop indultat, Oriol Junqueras va anar al Parlament de Catalunya i immediatament s’abraçà a Pere Aragonès amb gran cerimònia, però jo diria que el president Macià no té cap fotografia fonent-se en el cos de Lluís Companys, ara m’ho fareu mirar i tot. Diria que Pau Claris tampoc s’abraçava gaire amb Joan Pere Fontanella en temps d’independència.

A l’exili, el brasiler Gilberto Gil parla de l’abraçada en una famosa cançó i Carles Riba, que era molt ben educat i decent, quan volia dir fotre un clau, als seus poemes, no hi posava fotre un clau com hagués fet el punki del seu net, per això hi posava la paraula abraçada. En el món anterior al nostre, sense teletubbies ni teletubbisme polític, sense líders polítics que es tiren espontàniament al coll dels carcellers i s’hi abracen amb avidesa, les persones s’abraçaven només quan en passaven una de ben grossa, excepcionalment, i recordo que el silenci circumspecte era preceptiu. S’abracen també, admirablement, els castellers per bastir les torres humanes, sobretot els de la pinya, soferts i lliurats a l’activitat menys lluïda d’aquesta admirable trama de cossos que sempre impressiona. S’abraçava als companys el meu mestre Josep Soler i Vidal en iniciar el camí de l’exili per terres de França, era l’única manera de combatre la glaçada nocturna, s’abraçava per sobreviure i per mirar de no rendir-se, si per casualitat se’n sortia. S’abraçaven, per fer la pau, però sense baixar dels cavalls, el general Espartero i el general Maroto, de manera que la primera carlinada va acabar amb la famosa abraçada de Bergara. S’abraça la serp pitó al pobre Mowgli perquè se’l vol cruspir, perquè la serp sempre que pot s’abraça als infants i a la nostre mare, Eva. La malvada serp és l’animal que més abraça, més que l’os, més que els polítics comunistes, que per demostrar que són molt més bons nois que els capitalistes s’abraçaven i es feien petons a les galtes i a la boca, com l’inoblidable Leonid Brézhnev. El “triple Brézhnev” consistia en això, en immobilitzar un dirigent polític amb una abraçada, com va fer amb el pobre Erich Honecker, líder de la República Democràtica Alemanya. Després venia un petó a la galta esquerra, després a la dreta i, finalment, un gloriós òscul enmig dels morros. Amb Iàssir Arafat, com que també era molt petoner i abraçador, el líder rus es va entendre la mar de bé. Amb Fidel Castro va ser tota una altra cosa, ben diferent. El barbut, per res del món, volia veure publicada una imatge abraçat i besat a la boca amb un altre home, de manera que es va introduir un enorme havà entre les dents i no el va amollar fins que no va estar segur que el perill ja havia passat.

M’he deixat moltes altres abraçades importants. Però la que no podem oblidar, sobretot, és la de l’embriac, espontani, que immers en una borrasca d’alcohol troba que tothom és digne del seu amor descordat i s’hi abraça amb ganes. També s’abraça als fanals. L’autosuggestió és molt poderosa i pot tenir conseqüències fatals, com quan el sant bevedor decideix, de sobte, que pot posar-se al volant d’un automòbil sense cap problema, o entrar per la finestra de casa. L’independentisme autosuggestionat i abraçat al sentimentalisme més cru, a la manca de contenció i de mesura i, sobretot, tenint moltíssima pena d’ell mateix, no farà res de bo. No pas sense autocrítica. Tots nosaltres som el nostre pitjor enemic i no ens convé oblidar-ho.