Les dificultats perquè la majoria sobiranista arribi a un acord per a la investidura i la governança de Catalunya posen de manifest que els grups que la integren encara fixen la seva prioritat en la disputa per l’hegemonia de l’espai polític i no s'adonen que el país fa temps que ha desconnectat de la batalla estrictament partidista. Sembla que els líders de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana no són capaços de canviar el xip i entendre que només són ingredients d’un mateix moviment social que va més enllà d’una sopa de sigles. Si no assumeixen la responsabilitat que els pertoca, passaran inexorablement a la història com una colla de desgraciats que hauran portat el país a la pitjor de les ruïnes, a la ruïna moral.

Genera molta desolació en la ciutadania que en ple bombardeig a les institucions catalanes, la baralla en les negociacions dels sobiranistes sigui pel control d’aquells àmbits del poder autonòmic més rendibles al clientelisme i la propaganda. Això significa que malgrat que es tanqui un acord in extremis per evitar noves eleccions, un govern basat en la rivalitat i la desconfiança d’una meitat contra l’altra esdevindrà un instrument ineficient i incapaç de redreçar el país.

Ja es va veure a l’anterior legislatura quan fins i tot es gravaven converses membres d’un mateix grup parlamentari per fer-les servir com arma llancívola electoralista contra els rivals interns. Algun dia s’explicarà que el referèndum va sortir com va sortir perquè es van encarregar de portar-lo a terme un grup secret de ciutadans amb el vistiplau del president però aliens a l’executiu.

Les hostilitats es van reprendre l’endemà de l’1 d’octubre i sembla mentida que no hagin après la lliçó del 27, quan tots preferien convocar eleccions i aparcar una declaració d’independència que no estava prou preparada i, els uns pels altres, es van obligar a fer el contrari del que volien per acabar pagant-ho amb presó i exili.

Barallant-se per l’hegemonia política del sobiranisme cediran a Ciutadans el lideratge del país

Malgrat els inútils esforços dels seus capdavanters, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana no tornaran a ser res de rellevant l'un sense l'altre. La repetició de les eleccions atomitzaria el moviment sobiranista, entregaria el poder autonòmic a una coalició liderada per Ciutadans i deixaria abandonats i sense esperances els presos i els exiliats. Això és tan evident que, probablement, abans de fotre’s pel barranc tots dos grups tanquin ni que sigui en fals un acord de mínims, per no perdre el poc poder autonòmic que queda, però malauradament la prioritat del nou Govern serà tant l'administració com la resistència. Les circumstàncies són tan difícils i els atacs són i seran tan brutals que requeriran el Govern català més sòlid i audaç de la història, i això només serà possible si se sustenta en la unitat sense escletxes del moviment sobiranista en el seu conjunt.

En condicions ideals, és a dir, en una situació política normalitzada, sempre seria millor que la societat catalana pogués expressar-se en tota la seva diversitat i que els sobiranistes de dretes o d’esquerres, religiosos o laics, partidaris del tramvia o de la locomotora negra, defensessin els seus projectes separadament, buscant el suport majoritari que els permetés implementar el seu ideari, però el moment polític actual no té res d’ideal, ni de normal, més aviat la situació és d’una emergència que obliga a prendre determinacions excepcionals. El que està en joc no és quin grup o partit hegemonitza el sobiranisme, sinó si el sobiranisme pot continuar liderant el país o ha de cedir pas al moviment espanyolitzador que integren els partits que han donat suport a l’aplicació del 155.

Des d’aquest punt de vista, els sobiranistes no tenen més opció que tancar files, oblidar les sigles d’origen i remar tots en la mateixa direcció. No només per governar la Generalitat. També els ajuntaments. Si van junts a les municipals de l’any que ve, els sobiranistes governaran molt probablement Barcelona, les principals capitals i la immensa majoria de municipis, però si van dividits, el més probable és que el bloc espanyolista controli les principals ciutats del país. I la premsa local tornaria a publicar articles com aquell de Carles Sentís del 1939 titulat Finis Cataloniae.

La unitat política de grups ideològicament diversos sempre és difícil i inestable, però les millors èpoques de l’autogovern han estat liderades per moviments transversals. Què era si no l’Esquerra Republicana de Macià, Companys, Lluhí i Tarradellas? O la Convergència de Pujol, majoritària des de Pedralbes a Martorell i de Tortosa a Puigcerdà? JxCat, PDeCAT, ERC, CUP, l’Assemblea Nacional, Òmnium... són components d’un moviment bastant menys heterogeni que el Partit Demòcrata dels Estats Units. Es podria comprovar si ara fessin primàries i una convenció. En una Conferència Nacional del sobiranisme català, d’entrada, tots serien republicans.