"Españolito que vienes al mundo, te guarde Dios, una de las dos Españas ha de helarte el corazón", va escriure Antonio Machado, però els temps s’han complicat força i ara mateix és difícil identificar on és l’Espanya que no ha de deixar glaçats els partidaris de la llibertat i la democràcia. Al llarg de la història els catalans sempre han fet costat molt majoritàriament a l’Espanya progressista, autonomista o federalista. Durant la Primera i la Segona República i després del franquisme fins ara, que malauradament no troben interlocutor a l’altra banda. I això és així, en bona part, per la dimissió del PSOE. Per imperatiu dels poders fàctics de l’Estat, el Partit Socialista s’ha lliurat a un seguidisme de la dreta espanyola més autoritària, i amb això s’ha autodescartat com a aliat dels catalans i com a opció de canvi a Espanya, i de retruc ha perdut la seva condició d’alternativa de poder. Dit d’una altra manera, el PSOE s’ha enfonsat perquè ha abandonat Catalunya i només Catalunya el pot rescatar del pou. Un repàs a la història ajuda a entendre-ho.

Després que el president Companys proclamés l’Estat Català el 6 d’octubre del 34, el Govern espanyol conservador va empresonar uns 3.400 càrrecs polítics i els membres de l’Executiu català van ser condemnats a 30 anys de presó. Tanmateix, una amnistia després de les eleccions del febrer del 36 no només va alliberar els detinguts. Governants i electes van veure restituïda la seva autoritat i es van reintegrar als seus càrrecs. I això va ser possible per la victòria del Front Popular a Espanya i del Front d’Esquerres a Catalunya. Ambdues coalicions electorals van destacar en el primer punt del seu compromís electoral l’amnistia per als represaliats. La promesa va tenir un efecte mobilitzador sense precedents que fins i tot va arrossegar a les urnes els grups anarquistes, tradicionalment partidaris de l’abstenció. Sense la promesa de l’amnistia, les esquerres no haurien guanyat les eleccions, perquè tot i que van superar el bloc conservador amb 107 escons, en nombre de vots a tot Espanya la diferència va ser molt minsa, de només 150.000.

Llavors, el partit que va liderar el Front Popular va ser el PSOE, que es va comprometre a posar fi a l’anomenat Bienni Negre amb un programa de canvi real. Ara, en canvi, els socialistes han optat per fer pinya amb els grups de la dreta i donar suport a l’aplicació de l’article 155. Tothom sap que no ho volien fer. Pedro Sánchez i Margarita Robles havien jurat i perjurat que no donarien suport a la iniciativa de Rajoy i que proposarien la reprovació de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria per la repressió del referèndum de l’1 d’octubre. Van claudicar seguint les directrius dels exdirigents del partit —Felipe González, Alfredo Pérez Rubalcaba...—, més compromesos amb la continuïtat del règim que preocupats per la sort del partit, després del bel·ligerant discurs que va fer el rei Felip VI de Borbó el 3 d’octubre.

El Partit Socialista s’ha lliurat a un seguidisme de la dreta espanyola més autoritària, i amb això s’ha autodescartat com a aliat dels catalans i com a opció de canvi a Espanya

El secretari general socialista, Pedro Sánchez, no podia i continua sense poder rebel·lar-se novament contra la vella guàrdia, que encara controla el grup parlamentari que el va fer saltar de la secretaria general en part també per la qüestió catalana. Després de les eleccions del 2015, Sánchez va ajuntar prou suports per sortir elegit president del Govern espanyol —en comptes de Rajoy— amb Podemos, el PNB... i CiU. Francesc Homs, llavors líder parlamentari dels nacionalistes catalans, va prometre a Sánchez el vot del seu grup a canvi de res. Es conformava, de moment, de fer caure Rajoy i deixava per més endavant la negociació del referèndum que Rajoy havia negat pel dret i pel revés. En la suma de vots no calien els d'EH-Bildu ni els d’Esquerra Republicana, però acceptar el suport gratuït de CiU, una força política que anteriorment havia donat suport als governs de Felipe González i José María Aznar, semblava llavors un crim de lesa pàtria. Van sonar les alarmes a l’establishment, van avortar l’operació 'Sánchez president' i les eleccions es van haver de repetir.

El 2016 Sánchez va desafiar el seus antecessors al càrrec negant-se a cedir el pas a Rajoy i els elefants el van fer plegar. Com tothom deu recordar, el que va passar després va ser que les bases socialistes, que no podien entendre la submissió a la dreta, es van rebel·lar contra l’establishment del partit i van restituir Sánchez a la secretaria general. Tanmateix, el líder del PSOE continua havent de treballar amb un grup parlamentari bona part del qual li és hostil. Així que no es pot permetre cap iniciativa respecte de Catalunya que se surti del guió de Rajoy, la qual cosa condemna pràcticament el líder del PSOE a no governar mai i esperar el final de la seva carrera política, quan el tornin a descavalcar després de la propera derrota electoral.

En el darrer CIS, el 89,5% dels espanyols consideren regular, dolenta o molt dolenta la tasca d’oposició dels socialistes. Sovint la política s’entesta a contradir l’aritmètica, que és molt tossuda. Els socialistes només podran liderar el Govern espanyol si tornen a ser l’opció de canvi que va fer guanyar González el 1982 i Zapatero el 2004. I això aritmèticament inclou com a requisit recuperar la majoria que van tenir a Catalunya. Els socialistes han governat Espanya quan a Catalunya triplicaven el nombre d’escons del PP. Què pot oferir el PSOE que sigui prou diferent que el PP i prou atractiu per una àmplia majoria de catalans? La mateixa proposta que van liderar els socialistes el 1936: l’amnistia dels presos polítics, que no és veritat que l’actual Constitució prohibeixi. És clar que requereix molt de coratge i que ara per ara no es percep gaire valentia en els dirigents socialistes. Temps al temps. Tal com està el PSOE no és inversemblant que de les bases sorgeixi un Jeremy Corbyn que, a més de reconduir el partit a l’esquerra, sigui capaç de defensar la reconciliació d’Espanya amb Catalunya i el retorn dels presos i els exiliats. Tindria efectes semblants als del 36. És a dir, dispararia la participació electoral a Catalunya i a tot Espanya. Òbviament, a favor i en contra.

Iceta va ser el primer a parlar d’indult al presos polítics catalans, perquè sap que mentre siguin a la presó o a l’exili, la situació política a Catalunya i a Espanya continuarà inestable i empantanegada

El ministre espanyol de Justícia, Rafael Catalá, ha anunciat la iniciativa de prohibir els indults als catalans perquè “hi ha un clam popular que ho demana”. La idea porta implícita la sospita que un altre govern d’un altre signe polític podria tenir la temptació de fer-ho, i per això el PP vol afanyar-se a deixar-ho tot “atado y bien atado”. Un PSOE valent i amb ganes de governar podria acceptar el desafiament. A Catalunya no hi hauria una proposta més transversal i els socialistes tornarien a estar en condicions de recuperar l’arimètica a favor seu, perquè l’Espanya real no és tan falangista com sembla quan llegeixes El País d’ara o La Razón. 

Els números canten i no precisament el 'Cara al sol'. Amb els resultats del 2016 a la mà, els vots del PSOE sumats als grups previsiblement partidaris de la reconciliació, des del PNV a Podemos passant pels sobiranistes catalans, ja van sumar un milió més de vots que el tàndem Rajoy-Rivera. Amb les ganes que tenen alguns de “passar pàgina”, aquesta seria segur la manera més efectiva o, més ben dit, l'única. De fet, aquesta mena de conflictes sempre s’acaben resolent o apaivagant per unes quantes generacions amb mesures de reconciliació i l’aixecament de sancions i represàlies. O no es resolen.

Això és el que sap Miquel Iceta, encara que dissimuli. Va ser ell el primer a parlar d’indult als presos polítics catalans, perquè sap que mentre els líders de la majoria sobiranista siguin a la presó o a l’exili, la situació política a Catalunya i a Espanya continuarà inestable i empantanegada, i això perjudica tothom, però molt especialment els socialistes, siguin espanyols, catalans o ambidextres.