Que sonin les alarmes, que tornen, i amb força, els papanates!!! I ara tenen poder!!! Fa uns anys vaig fer referència en alguns articles i comentaris a una hipotètica Internacional Progressista Papanates per descriure un cert ramat de hooligans presumptament d’esquerres que havien renunciat a la raó com a instrument per interpretar la realitat i que es limitaven a proclamar consignes ideològiques fora del context en què van ser elaborades. El gran Quim Monzó em va demanar poder fer servir el concepte per al títol del seu llibre Esplendor i glòria de la Internacional Papanates, la qual cosa em va omplir d’orgull i l'hi agrairé eternament. Monzó ha descrit millor que ningú “l'imperi de la plastilina, el domini de les poses, i la hipocresia de certes actituds”.
Per començar pel més recent, la líder d’En Comú Podem, Jéssica Albiach, a qui jo tenia per una de les diputades més sensates del Parlament, s’ha sumat a la vella idea de la CUP d’enderrocar l’estàtua de Colom de Barcelona, considera que l’almirall “va fer possible la colonització d’uns territoris amb el genocidi”. Hi ha dues qüestions força preocupants. 1- La manca d’informació i de rigor històric respecte a la figura de Colom —estan documentats els conflictes de l’almirall per defensar els indígenes—. 2- El fet que Albiach lidera el partit de l’actual alcaldessa de Barcelona i Ada Colau s’ha mostrat disposada a fer cas d’aquesta i altres ximpleries.
Per continuar amb referències municipals, quan, a conseqüència de la pandèmia, es va aturar l’activitat industrial, la tinent d’alcalde de Barcelona Janet Sanz va plantejar aprofitar l’avinentesa per “evitar la reactivació del sector automobilístic”. “És ara o mai —va dir—, cal evitar que tot això es reactivi, de manera que necessitem un pla estatal perquè aquesta indústria i aquests treballadors es puguin traslladar a sectors més nets”. L’ocurrència no és per prendre-se-la de broma. Tinc parents, amics, coneguts i saludats, tots ells molt ecologistes, que així plantejada la idea els encanta. I quan els dius que en poques setmanes no es pot desmantellar el principal sector industrial que ocupa prop de 150.000 persones, m’ataquen considerant-me un depredador del planeta.
A Janet Sanz li van ploure crítiques sobretot quan Nissan va anunciar el tancament de les fàbriques. De sobte, pels seus correligionaris, el més urgent ja no era evitar la reactivació, sinó tot el contrari. Calia garantir la continuïtat de la producció. I vet aquí que tot un vicepresident de govern com Pablo Iglesias, el diputat seu portaveu Íñigo Errejón i el portaveu d’Esquerra Republicana, Gabriel Rufián, entre altres, van defensar la “nacionalització de Nissan”. Fins i tot Rufián es va carregar de raons recordant que si s’havia nacionalitzat Bankia per socialitzar les pèrdues, per què no fer el mateix amb Nissan per assegurar els llocs de treball. La idea de col·lectivitzar els mitjans de producció és una referència ideològica central del pensament marxista que les esquerres van proclamar i a penes practicar al llarg dels segles XIX i XX. No és segur que legalment l’Estat pugui apropiar-se de Nissan, però si ho fes, podria fer-se càrrec dels treballadors i de les instal·lacions, però no pas per fabricar cap automòbil Nissan ni res. No sé si saben —i seria greu que parlin sense saber— que un cotxe integra al voltant de 30.000 peces procedents de milers de proveïdors ubicats arreu del planeta. Això de nacionalitzar no és una proposta sincera, sinó una iniciativa estrictament mediàtica que només busca la complicitat de gent de bona fe.
Els problemes sorgits a conseqüència de la pandèmia també s’han aprofitat per fer demagògia i argumentar reivindicacions absurdes de dirigents que només fan teatre i ens prenen per gilipolles
És una evidència que la pandèmia i els problemes sorgits en diversos àmbits —sanitat, serveis socials, ensenyament— també han estat aprofitats per fer demagògia i argumentar reivindicacions que poden semblar justificades, però que analitzades en profunditat resulten impracticables i contraproduents.
La tragèdia de la Covid-19 ha posat de manifest que, com diversos estudis assenyalaven, la sanitat catalana està infrafinançada, que, abans de la pandèmia, ja li faltaven 4.000 milions d’euros per posar-se al nivell d’inversió de la mitjana espanyola i no parlem de què li falta per equiparar-se al nivell de les regions europees amb població i PIB similars. I a més, sabem que aquest dèficit s’ha contrarestat amb el voluntarisme dels professionals, que, per cert, són els més mal pagats d’Espanya i d’Europa.
Així i tot, hi ha un cert consens sobre l’èxit del model sanitari català. És a dir, que el problema no és el model, sinó el pressupost i la seva gestió. Tanmateix, automàticament han sorgit propostes del tipus “sanitat pública al 100%”, “nacionalitzem les residències geriàtriques” o el recurrent d’acabar amb l’escola concertada.
Certament, la salut, l’educació o els serveis socials no haurien de ser entesos mai com un negoci, però no s’ha de menystenir el paper de les entitats privades que, d’alguna manera, contribueixen al bon funcionament de la pública amb el benentès que la descongestionen. Els usuaris de les mútues privades contribueixen amb quotes i impostos a sostenir la sanitat pública, així que no és objectivament dolent que a banda es paguin de la seva butxaca atencions que alliberen les llistes d’espera de la pública.
Si els usuaris de les mútues de salut o si els alumnes de les escoles concertades decidissin de sobte optar pel sistema públic, aquest no podria donar l’abast, s’ensorraria i els principals perjudicats serien, com sempre, els més vulnerables.
La col·laboració publicoprivada no és intrínsecament perversa, sinó tot el contrari, tret dels casos d’abús i corrupció que es poden resoldre amb una gestió eficaç i una supervisió precisa. S’ha fet molta demagògia amb la tragèdia de les residències d’avis, quan ha estat un fenomen constatat i assenyalat arreu del món per l’Organització Mundial de la Salut. És cert, però, que manquen centres públics i que algunes residències funcionaven malament per afany de lucre dels gestors i escàs control i/o connivència amb l’Administració. Tanmateix, en comptes de resoldre aquests problemes concrets, la proposta demagògica i fàcil és dir (i no fer) que totes les residències han de ser públiques i tots els seus treballadors funcionaris.
Ateses les lliçons de la història, no crec que fer un país de funcionaris sigui una bona opció, però tinc la sensació que els que ho proposen ho diuen per dir, sense cap intenció de portar-ho a terme, només per fer veure que són d’esquerres, i que per tant és indiscutible que tenen raó, i perquè, en el fons, ens prenen per gilipolles.