Ha quedat prou clar que el president gallec Alberto Núñez Feijóo va renunciar a liderar el Partit Popular perquè li van assegurar que el matarien, políticament parlant s’entén, amb tantes i tan reveladores fotos que s’havia fet amb el seu amic Marcial Dorado, conegut narcotraficant que compleix condemna de 14 anys de presó. En els mitjans gallecs s’ha comentat que qui tenia totes les proves per dissuadir Feijóo de disputar la presidència del PP era Soraya Sáenz de Santamaría, que, com a vicepresidenta del govern espanyol i responsable del CNI, tenia accés a tota la documentació compromesa del líder gallec i de qualsevol fill de veí.

La caiguda de Feijóo, que hauria partit com a favorit en la disputa del lideratge del PP espanyol, aclaria el camí a la resta d’aspirants i ja tenim Soraya al capdavant dels sondejos. Unes setmanes abans també va ser liquidada políticament Cristina Cifuentes, també a cop de dossier, quan la llavors presidenta de Madrid no havia dissimulat les seves ambicions de postular-se per succeir Mariano Rajoy com la gran figura renovadora de la dreta espanyola. I tothom sap, i molt especialment l’interessat, que va ser Sáenz de Santamaría qui va defenestrar de l’Executiu un home amb criteri propi com José Manuel García-Margallo.

La quantitat d’informació privilegiada que ha acumulat l'exvicepresidenta del govern espanyol, sumada a la seva ambició de poder i combinada amb una manera de fer sectària i despòtica, han convertit Soraya Sáenz de Santamaría en el personatge més temible de la política espanyola. A alguns els recorda Alfonso Guerra quan era un totpoderós vicepresident del Govern i advertia allò de “quien se mueve no sale en la foto”. Tanmateix, Guerra, potser perquè era socialista i sobretot perquè no era advocat de l’Estat, no va arribar a tenir mai el grau de complicitat de Sáenz de Santamaría amb els sectors més reaccionaris de l’aparell de l’Estat, especialment en l’àmbit policial i judicial, des de la Policia i la Guàrdia Civil fins a l’Agència Tributària i la fiscalia, sense oblidar-se del control mediàtic.

A l'exvicepresidenta se li atribueix l'operació político-financera que va fer caure simultàniament en el temps els directors dels diaris La Vanguardia, El País i El Mundo, José Antich, Javier Moreno i Pedro J. Ramírez, per forçar un canvi de línia editorial en les tres principals capçaleres a favor de les tesis governamentals.

I no és que Mariano Rajoy fos un convidat de pedra, però ha estat sota les directrius de Sáenz de Santamaría que el Govern del PP va judicialitzar el conflicte polític amb Catalunya. Va organitzar un exèrcit d’advocats de l’Estat per perseguir els líders sobiranistes catalans, utilitzant sense cap escrúpol les clavegueres de l’Estat i tots els estris de la guerra bruta per poder reivindicar com va fer “haver escapçat” les organitzacions sobiranistes per “liquidar l’independentisme”.

Destruir l’adversari, aquesta és la mentalitat de Soraya Sáenz de Santamaría que aplica indistintament en qualsevol disputa contra adversaris polítics externs o interns, per això el gran handicap de la resta de candidats del PP és la dificultat de trobar afiliats disposats a comprometre’s per por a les represàlies de Soraya.

El drama del PP i, per extensió, de la política espanyola és que aquesta filosofia basada en la destrucció de l’adversari que ha portat Espanya a la pitjor crisi dels darrers quaranta anys no sembla que tingui aturador. Paradoxalment, el candidat més veterà a la presidència del PP, José Manuel García-Margallo, és l’únic que planteja un canvi, una renovació de les formes i el discurs del partit de la dreta espanyola, i apareix precisament com el més castigat a les enquestes. En canvi, els “novios de la muerte”, com ara Íñigo Méndez Vigo, han declarat el seu amor per Soraya.