Sostenia Karl Popper que una de les condicions que defineix una societat oberta és la capacitat de substituir els governants i les autoritats sense violència. Això és possible ara mateix a Espanya amb els governs i els legisladors, però no tant amb els jutges, que sí que es van rellevant entre ells, però d’acord amb criteris i tripijocs que no tenen res a veure amb l’interès general. Com s’està posant en evidència, tan li fa que cometin errors grans o petits, que provoquin danys o desastres: les seves barbaritats solen quedar impunes gairebé sempre. Són, en sentit popperià, els enemics de la societat oberta.

El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) acaba de condemnar un altre cop Espanya sentenciant que Arnaldo Otegi no va tenir un judici just i que la jutgessa de l’Audiència Nacional Ángela Murillo va actuar amb parcialitat. Tanmateix, no hi haurà reparació a Otegi ni sanció a la jutgessa Murillo, que continuarà acumulant triennis i actuant amb el desvergonyiment que la caracteritza, sense que ningú pugui evitar-ho. El problema és que no hi ha mecanismes que permetin regenerar el poder judicial espanyol; i quan un organisme no es regenera es podreix.

Carlos Lesmes va arribar a la presidència del Tribunal Suprem i del Consell General del Poder Judicial no pels seus mèrits professionals, sinó pels mèrits polítics que va acumular exercint alts càrrecs en els governs de José María Aznar. La seva gestió ha estat una calamitat que ha ensorrat la poca credibilitat que li quedava a la justícia espanyola. Ara deixarà el càrrec, però no perquè els destitueixin, sinó perquè ha esgotat el mandat de cinc anys.

Què passarà a partir d’ara? Doncs que la justícia espanyola afrontarà la causa més important de la seva història en el seu moment més feble, desautoritzada pels tribunals europeus i desacreditada pels juristes de més prestigi. I tots els indicis fan pensar que anem a pitjor.

El PSOE no sap què és pitjor, si tenir Marchena de president o deixar-lo al capdavant de la sala penal perquè imposi les sentències més dures als acusats del procés i provoqui una escalada del conflicte de conseqüències imprevisibles

Després de promocionar Lesmes, el Partit Popular, convençut que continua necessitant jutges amics que el protegeixin, pretén ara col·locar al capdavant de la justícia espanyola Manuel Marchena, un magistrat conservador que, per cert, acaba d’arxivar la investigació del misteriós màster de Pablo Casado. No és l’únic ni el més important servei que ha fet Marchena. Va ser ponent de la sentència que va condemnar Juan Maria Atutxa, el president del Parlament basc, per haver-se negat a dissoldre un grup parlamentari de l’esquerra abertzale. Aquesta sentència també ha estat tombada pel Tribunal Europeu de Drets Humans, la qual cosa no ha causat cap mal de cap a Marchena. Ans al contrari, sembla que hagi computat com un mèrit, perquè des de llavors ha estat promocionat fins a arribar a presidir la sala penal del Tribunal Suprem, on s’ha erigit en cervell de la persecució judicial del moviment sobiranista català. Ja va ser ponent de la sentència que va condemnar el diputat Francesc Homs per la seva participació en l’organització de la consulta del 9-N i està considerat mentor del jutge Llarena, que instrueix la causa de l’1-O i que manté empresonats els líders independentistes. Darrerament va transcendir un suposat tracte de favor a la filla de Marchena en el qual hauria intervingut l’esposa del jutge Llarena en tant que directora de l’Escola Judicial, però les denúncies no han tingut cap efecte.

El PP i el PSOE tornen a negociar ara per repartir-se el Consell General del Poder Judicial i estan encallats en la figura del president del Suprem i del mateix Consell. Un dels dubtes del PSOE és que no sap què és pitjor, si tenir Marchena de president o deixar-lo al capdavant de la sala penal perquè imposi les sentències més dures als acusats del procés sobiranista i provoqui una escalada del conflicte de conseqüències imprevisibles.

El poder judicial espanyol continua funcionant amb els esquemes propis de la dictadura franquista. N’és un exemple la inacció de la fiscalia davant delictes flagrants com els que han posat de manifest les gravacions del comissari Villarejo. Si l’Estat espanyol no aprofita ara l’avinentesa per portar a terme les reformes democràtiques que no es van fer quan tocava, ara fa quaranta anys, el règim polític espanyol mantindrà la tendència decadent que li impedeix superar la situació gairebé de bloqueig que pateix des de fa set anys. Els problemes que no es resolen es fan cada cop més grans.

Als Estats Units, els abusos de la justícia amb la població afroamericana van donar lloc a l’aparició del moviment Black Lives Matter (La vida dels negres importa) que va estendre les protestes de costa a costa amb un crit unànime: “No justice, no peace”. Sense justícia no hi haurà pau.