L’actitud del búnquer judicial espanyol i la deslleialtat de Felip VI amb el govern de Pedro Sánchez han posat novament en evidència que el poder polític a Espanya, el Poder en majúscula, és impermeable a la voluntat democràticament expressada pels ciutadans. Ni el Rei ni els jutges han estat elegits democràticament, però s’han erigit en els autèntics propietaris de l’Estat.
És obvi que Felip VI no ha volgut viatjar a Barcelona a l’acte de l’Escola Judicial per evitar un nou episodi de protestes contra la monarquia en el moment en què la família Borbó ocupa portades de diaris i revistes i reportatges de televisió als mitjans internacionals i no precisament per excel·lir les seves virtuts. Ningú pot creure que si el Rei li diu al president del Govern que vol venir a Barcelona, Pedro Sánchez és capaç de prohibir-li fer-ho. L’absència del Rei a Barcelona ha estat un acord conjunt dels estrategs de la Zarzuela i la Moncloa per “protegir la monarquia”, però ho han fet tan malament com han pogut, posant en safata als jutges de la caverna l’oportunitat d’atacar el govern que consideren adversari polític i presentar el Poder Judicial com a fonament principal i únic garant de la continuïtat del règim.
Rei i jutges es reafirmen que l’Estat són ells, que són el poder etern i immutable i el Govern i el Parlament sorgits de la voluntat democràticament expressada no són més que comparses passavolants amb data de caducitat
La cúpula del Poder Judicial nomenada pel Partit Popular ha assumit el paper de braç armat de la dreta extrema per desestabilitzar el govern PSOE-Podemos, ateses les incapacitats demostrades pels líders dels seus partits de referència, PP i Vox. Carlos Lesmes, cap visible del Poder Judicial, s’ha enfrontat a l’Executiu i en plena crisi entre els poders de l’Estat, Felip VI ha pres partit un cop més actuant amb deslleialtat amb el govern legítimament constituït, per fer veure que ell és molt valent i no tenia por de venir a Barcelona.
El fet és més transcendent del que sembla, perquè el resum és que Rei i jutges afirmen que l’Estat són ells, que són el poder etern i immutable i el Govern i el Parlament sorgits de la voluntat democràticament expressada no són més que comparses passavolants amb data de caducitat. De fet, és el mateix que es va veure quan el monarca va fer aquell discurs agressiu del 3 d’octubre i els fiscals justificaren l’acusació de rebel·lió precisament amb les paraules del Rei. Uns fiscals, per cert, que ara han estat denunciats per actuar esbiaixadament amb motivació política.
El Rei va a la defensiva i el poder judicial es bunqueritza. El Consell del Poder Judicial té el mandat caducat, però no es renovarà perquè amb la quantitat de casos de corrupció que afecten el Partit Popular cada cop més greus, Pablo Casado no mourà un dit. De fet, és el que ha fet sempre la dreta. Quan governa, col·loca els seus i quan manen els altres, només pacten quan els socialistes claudiquen. Per desbloquejar la situació, José Luis Rodríguez Zapatero va acceptar situar de president del Consell i del Tribunal Suprem un ultraconservador com Carlos Dívar, que després va haver de plegar per haver carregat al pressupost les despeses del cap de setmana. I Pedro Sánchez va arribar a un acord per situar Manuel Marchena al capdavant del CGPJ i del Tribunal Suprem, operació frustrada quan el dirigent del PP Ignacio Cosidó va publicar aquell watsap en què admetia que amb Marchena de president controlarien la sala segona per darrere. A Catalunya molts es van pensar que això ho deia pel judici del procés, però el que més importa al PP és controlar la sala penal per quan arribin els seus innumerables casos de corrupció.
La cúpula del Poder Judicial nomenada pel Partit Popular ha assumit el paper de braç armat de la dreta extrema per desestabilitzar el govern PSOE-Podemos, ateses les incapacitats demostrades pels líders dels seus partits de referència, PP i Vox
Amb tot, si observem el context en què es produeix tot això, fàcilment arribarem a la conclusió que la decadència del sistema monarquicojudicial va agafant el seu ritme. El Rei no és que no generi consens, sinó que augmenta tant el rebuig que el PSOE ja no sap com posar-se i els ministres de Podemos, necessitats de conciliar-se amb les seves bases, es veuen obligats a verbalitzar l’evidència que només l’extrema dreta tanca files incondicionalment amb el monarca.
Espanya és l’únic país del món en el qual la monarquia cau i després torna, però sempre ha caigut quan el titular de la corona ha pres el mateix partit que està prenent ara. Venen temps convulsos i el Rei ha optat per refugiar-se a la caverna.