En els quatre mesos que han passat des de les eleccions que van donar la victòria al conjunt de l’esquerra, Pedro Sánchez no ha demostrat gaire voluntat de pacte amb Unidas Podemos fins al punt de descartar amb mesos d’antel·lació el govern de coalició amb el partit de Pablo Iglesias, que, atesos els resultats electorals i els compromisos adquirits durant la campanya, era el que tothom esperava. Des del 28 d’abril, l’estratègia de Sánchez ha estat perdre el temps, o bé perquè vol repetir les eleccions o bé perquè pensar que l’amenaça de repetir les eleccions li acabi proporcionant un xec en blanc per governar sol. La qüestió és què farà o què pot fer Unidas Podemos.

Assistirem en la rentrée a una nova chicken run, aquella competició de James Dean a Rebel sense causa en la qual dos conductors corren cap a l’abisme. Perd el que frena abans, guanya el que més s’arrisca a estimbar-se pel barranc... sempre i quan no s’estimbi, és clar. La majoria de comentaristes i les enquestes oficials i oficialistes donen per fet que unes altres eleccions seran molt bones per al PSOE i molt dolentes per a Unidas Podemos. Però Pablo Iglesias també calcula com afectaria a un partit la raó de ser del qual és el canvi polític el fet de facilitar el continuisme.

Cal no oblidar que l’origen de Podemos és el moviment dels indignats, que va sorgir un 15 de maig encara sota govern socialista quan el PSOE i la socialdemocràcia europea en el seu conjunt van trair els seus principis i la seva gent. Per fer front a la crisi del 2008, els socialistes, aquí i arreu, van adoptar polítiques restrictives i regressives amb la ciutadania en nom de l’austeritat i, al mateix temps, van abocar milers de milions d’euros de l’erari públic per salvar els bancs que havien posat en risc el sistema financer.

Un part de l’esquera europea es va indignar i es va mobilitzar contra l’statu quo. A Espanya, la protesta denunciava la connivència PP-PSOE al crit de “No ens representen!” i “Democràcia real, ja!”, és a dir, que els indignats del 15-M no es van limitar a criticar un Govern o un partit, sinó el sistema de funcionament en què havia derivat el règim polític del 78. Els indignats pretenien posar fi al control polític per part dels poders fàctics financers i funcionarials, demanaven divisió de poders autèntica i no fictícia, una llei electoral amb llistes obertes, transparència i mesures anticorrupció... I aquell moviment, amb aquell programa, es va transformar en el partit Podemos. La seva aparició va ser tan fulgurant que fins i tot algunes enquestes el van situar com a favorit per guanyar les eleccions, fent sonar totes els alarmes en el deep state espanyol.

Si s’acaba imposant el veto dels poders no elegits que pretenen tutelar la democràcia al fet que Unidas Podemos s’incorpori al Consell de Ministres, i el partit d’Iglesias s'hi resigna i ho accepta, llavors segur que no hi haurà canvi ni esperança

Què passaria si Unidas Podemos accepten ara donar suport a un Govern monocolor del PSOE? Per molt bombardeig publicitari que es produís, el cert és que es tractaria d’un xec en blanc per a Sánchez. El líder socialista ja ha deixat clar que no pensa assumir cap de les mesures de canvi que més identifiquen el programa d’Unidas Podemos. Així que un cop investit Sánchez, Iglesias no tindria cap instrument coercitiu per obligar Sánchez a complir res. Sánchez podria fins i tot propiciar acords en assumptes d’Estat amb el PP i Ciutadans i la única resposta que podrien donar els diputats de Podemos seria votar en contra i entomar. Podemos no podria ni tan sols desestabilitzar gaire l’executiu socialista perquè propiciaria que la dreta presentés una moció de censura i Iglesias no tindria més remei que menjar-se tots els gripaus i salvar Sánchez. I qualsevol iniciativa parlamentària d’UP tombada pel PSOE seria la constatació de la seva impotència.

El risc de noves eleccions per al partit de Pablo Iglesias, segons el promig d’enquestes, seria la pèrdua d’aproximadament un 1% de suport electoral i alguns diputats, que continuarien sent decisius. Això òbviament a priori, perquè també és possible que l’electorat d’esquerres entengui la nova campanya com la necessitat d’impedir el gir a la dreta del PSOE. És obvi que si Pedro Sánchez convoca eleccions havent pogut pactar amb UP, serà per intentar el contrari, descartada com està la majoria absoluta.

Des del punt de vista de Unidas Podemos, la única raó de fer política és penetrar a les institucions de l’Estat per canviar-les. Que Unidas Podemos s’incorpori al Govern de l’Estat no garanteix res a priori, però, com deien a la mili del soldat, el valor hom li suposa. En tot cas, seria la primera vegada que l’esquerra transformadora assumís aquest nivell de responsabilitat, la qual cosa no deu ser tan banal si espanta tant al deep state. Permetria com a mínim aixecar d’entrada alguna esperança de canvi. Tanmateix, si s’acaba imposant el veto dels poders no elegits que pretenen tutelar la democràcia al fet que Unidas Podemos s’incorpori al Consell de Ministres, i el partit d’Iglesias s'hi resigna i ho accepta, llavors segur que no hi haurà canvi ni esperança.