“La presó ha de tenir un sentit”

Crec que no s’ha volgut donar la importància que mereix al fet que s’ha trencat la unanimitat contra el moviment sobiranista català que han practicat sistemàticament els tribunals espanyols, sota la consigna que per damunt de la veritat, de la justícia i de la democràcia hi ha la unitat d’Espanya. Ara, dos magistrats del Tribunal Constitucional han desafiat i interpel·lat els demòcrates espanyols, posant negre sobre blanc que s’està cometent una injustícia amb l’honorable Jordi Turull, condemnat a una sentència de 12 anys de presó. I no només això. Els dos magistrats constaten que, d’acord amb la sentència del Suprem, la vulneració de drets fonamentals que afecta a qui va ser conseller de Presidència es pot aplicar arbitràriament a qualsevol protesta política.

Cal llegir alguns paràgrafs del vot particular signat pels magistrats José Antonio Xiol i María Luisa Balaguer per entendre del que estem parlant. Els reprodueixo en la versió original en castellà per evitar malentesos. Els dos magistrats dissidents plantegen “vulneración del derecho a la legalidad sancionadora (art. 25.1 CE), en relación con los derechos a la libertad personal (art. 17.1 CE), a la libertad ideológica (art. 16 CE), y de reunión (art. 21 CE), por haberse impuesto una pena desproporcionada”.

Un dels arguments més interessants del vot particular deixa clar que la condemna a Turull posa en perill a tothom que pretengui exercir el dret democràtic a la protesta o el que encara és més greu, dissuadeix a qualsevol individu a exercir els seus drets per por a una condemna severa, per tant la democràcia deixa d’existir: “...Es indudable que las conductas incriminadas son actividades de expresión de ideas e informaciones y constituyen una forma de participación política y, en consecuencia, una sanción penal desproporcionada puede producir efectos de desaliento respecto del ejercicio lícito de esos derechos”.

Una part minoritària però representativa de l’Estat ha fet sonar l’alarma i això obliga tots els demòcrates a posicionar-se, més en un temps convuls en el qual Madrid, com a referent dels poders de l’Estat, vol ser la capital de l’extrema dreta europea amb ganes d’estendre’s arreu d’Espanya. I com ha estat històricament habitual, a Catalunya li correspon exercir el paper d’avantguarda democràtica

Un exercici de democràcia va ser tant la concentració del 20 de setembre davant la Conselleria d’Economia com la mobilització de l’1 d’octubre i per primera vegada es reconeix des d’una instància espanyola. “Los acontecimientos del 20 de septiembre de 2017 se desarrollan en el curso de una concentración por lo que, en principio, se encuentran amparados en el ejercicio del derecho de reunión, sin perjuicio de los excesos en los que algunos manifestantes pudieran haber incurrido en el ejercicio de este derecho. En relación con la multitudinaria movilización ciudadana del día 1 de octubre de 2017, los incidentes que se produjeron, aunque importantes, tuvieron carácter aislado, por lo que no resulta fácil atribuir a esa movilización ciudadana, que tuvo lugar ese día con el fin de ejercer un supuesto derecho de voto, elementos tumultuarios”.

En la seva conclusió, els magistrats Xiol i Balaguer posen el dit a la llaga: “... hubiera sido necesario tener en cuenta las dudas técnicas que el recurso al tipo penal de sedición suscita en este caso. Y ello para evitar cualquier reparo respecto de que las sanciones impuestas  excedan de lo necesario para alcanzar la garantía del Estado de Derecho que ellas mismas persiguen. Porque sin garantía de la preservación de la norma el Estado de Derecho no es posible. Pero sin una observancia escrupulosa de los derechos fundamentales tampoco lo es”.

Certament, no es tracta de llançar coets. Només són dos dels set magistrats que han signat la sentència, amb la qual cosa s’ha deixat sense empara a Jordi Turull, que continua tancat a Lledoners, però com explicava el mateix Turull, ara ja no és només Amnistia Internacional, l'ONU, o els tribunals alemanys i belgues, ara hi ha una part encara minoritària però representativa de l’Estat que ha fet sonar l’alarma i això obliga tots els demòcrates a posicionar-se, més en un temps convuls en el qual Madrid, com a referent dels poders de l’Estat, ha presentat candidatura per esdevenir la capital de l’extrema dreta europea amb ganes d’estendre el conflicte arreu d’Espanya. I com ha estat històricament habitual, a Catalunya li correspon exercir el paper d’avantguarda democràtica, esperem que amb millors resultats que en temps passats.

És una obvietat que les forces més reaccionàries de l’Estat s’han bunqueritzat al Poder Judicial i difícilment la democràcia espanyola podrà desenvolupar-se sense un canvi profund, que només serà possible si la justícia europea el desemmascara. Avui en dia potser és confiar massa i massa lluny en el temps, però també dependrà de l’actitud exigent o claudicant dels demòcrates espanyols. Timothy Snyder, un referent de la Universitat de Yale sobre l’evolució dels autoritarismes, és autor, entre d’altres, del llibre The road to unfreedom (El camí cap a la no-llibertat) i adverteix que la democràcia no és quelcom irreversible i que “hem de reaccionar perquè la democràcia no es defensa sola”. I, ves per on, interpel·la específicament els periodistes. Aviam què fan aquells del PSUC, de Convergència Socialista, del PSOE i del PCE, o de Bandera Roja, i de tantes organitzacions antifranquistes que ara, situats en l’establishment mediàtic, se senten tan acomodats en la “democràcia plena” que pateixen tants represaliats.

Divendres, vaig voler apropar-me a Jordi Turull, que va haver de demanar permís per sortir unes hores de la presó i poder explicar-se, i em va dir una frase que em va colpir: “La presó ha de tenir un sentit”.