“La llibertat de pensar com es vulgui i parlar com es cregui oportú són mitjans indispensables per al descobriment i la difusió de la veritat política". Fa 90 anys, el jutge Louis Brandeis, del Tribunal Suprem dels Estats Units, escrivia això al seu vot concurrent en la sentència del cas Whitney vs. Califòrnia. Malgrat que el tribunal va acabar condemnant la sufragista Anita Whitney per practicar “sindicalisme criminal”, el que ha quedat per a la història és la major defensa de la llibertat d’expressió escrita per un jutge, que va influir de manera tan determinant que l’alt tribunal va acabar assumint els seus criteris i va fixar la preponderància de la primera esmena.

Anita Whitney, filla de casa bona que es va graduar al Wellesley College —la mateixa escola on estudiaria dècades després Hillary Clinton— era una activista sufragista, comunista i pacifista, sempre contrària a la violència, però va ser condemnada per haver fet “ús d’expressions contràries al benestar públic, que tendeixen a incitar al delicte, alterar la pau pública o posar en perill els fonaments del govern organitzat i amenacen amb el seu enderrocament”. Finalment el governador de Califòrnia, Friend William Richardson, no va tenir més remei que indultar-la considerant que, d’acord amb els arguments del jutge Brandeis, era “impensable” tenir aquella dona tancada en una cel·la. Whitney va continuar exercint el seu activisme fins que es va postular per senadora enfrontant-se a les croades anticomunistes de Ronald Reagan i Joseph McCarthy.

Val la pena recordar tot això ara i aquí quan ens trobem en un dilema que una societat tan imperfecta com la dels Estats Units va superar a mitjan segle passat. Em perdonaran l’autoreferència, però fa quatre anys, quan em van destinar a Washington, no em podia imaginar que en tornar em trobaria un país dominat per la por com mai l’havia vist, ni en les darreries de la dictadura, quan la il·lusió pel futur es va fer tan encomanadissa que tots vàrem perdre la por dels nostres pares.

Ara, en canvi, Espanya té por de Catalunya i Catalunya té por d’Espanya. I el Rei té por de la República i els republicans del Rei. I amb tanta corrupció com arrossega, el Govern espanyol té por dels que s’atreveixen a enfrontar-s'hi o a delatar-lo, però encara resulta més alarmant la por de l’oposició suposadament d’esquerres que li fa la gara-gara.

Espanya té por de Catalunya i Catalunya té por d’Espanya. I el rei té por de la República i els republicans del rei

Hi ha una por justificada que tenim tots —funcionaris, advocats, periodistes, mestres, professors, comediants, activistes, tuitaires i fins i tot clients de barra de bar— als jutges que actuen arbitràriament utilitzant les lleis com navalles, però també hi ha jutges que tenen por de no seguir la corrent no sigui que els inhabilitin com a Garzón o Silva. Fins i tot els juristes parlamentaris redacten dictàmens inspirats en l’angoixa que els genera la por a perdre l’estatus i el sou que cobren i que es neguen a donar a conèixer. I m’afecta especialment la por dels periodistes, amb directors convertits en sicaris de la vicepresidenta.

La situació d’un país on tothom té por no pot durar gaire. Recordava el jutge Brandeis que “l’ordre no es pot assegurar només amb la por al càstig; és perillós descoratjar el pensament, l'esperança i la imaginació, perquè la por genera repressió, la repressió genera odi i l'odi amenaça el govern estable”.

Per combatre el pessimisme res com un poema d’en Joan Brossa que trobareu a la magnífica exposició del Macba. Es titula “Saltamartí” i té forma d’endevinalla: "Ninot que porta pes a la base i que, desviat de la seva posició vertical, es torna a posar dret. El Poble".