Les mesures de confinament i desconfinament estan provocant divergències a tots els països, sobretot entre els governs centrals i federals i les administracions regionals o locals.  La cancellera Angela Merkel ha hagut de fer una crida contra la relaxació quan alguns governs dels lands van anunciar mesures específiques de desconfinament per al seu territori. Als Estats Units, s’ha produït un continu estira-i-arronsa entre el president i els governadors de diversos estats per discrepàncies en les mesures a aplicar, fins al punt que Trump va reivindicar el “poder total del president” sense que ningú li fes cas. Ara Trump i la majoria de republicans aposten per reobrir els negocis, i demòcrates com el governador de Nova York Andrew Cuomo apliquen mesures de confinament més dràstiques d’acord amb la situació de la pandèmia al seu territori. Trump i Cuomo han fet de la seva baralla un espectacle mediàtic, fins al punt que el president ha acusat el governador de pretendre la independència del seu estat.

Allà on hi ha un govern, estatal, nacional, regional o local, hi ha un criteri que, malgrat que s’empari en recomanacions dels científics, sempre respon a una posició política. El responsable polític, el governant, ha de tenir en compte una diversitat de factors, principalment la salut pública, però també l’economia, la convivència i, òbviament, té molt en compte la popularitat de les mesures i el desgast polític que li poden generar. Per posar un exemple llunyà, a Oklahoma, el governador ha dictat instruccions per al desconfinament que els alcaldes d'Oklahoma City i Tulsa no pensen seguir, ordenant directrius més estrictes persuadits per les xifres de contagi.

Més a prop, la presidenta de Balears, Francina Armengol, ha reclamat el poder de decisió per organitzar el desconfinament en un lloc tan singular com són les Illes. “Espanya no és Madrid”, ha declarat, en el que suposa una crítica evident a la recentralització practicada pel líder del seu partit, Pedro Sánchez. Més a prop encara, la presidenta de la Diputació de Barcelona, Núria Marín, segurament la socialista catalana que compta amb estrategs més intel·ligents, ja ha anunciat un pla específic de la corporació per coordinar amb els municipis el desconfinament i l’adaptació al distanciament social.

Allà on hi ha un govern, estatal, nacional, regional o local, hi ha un criteri que respon a una posició política. Si els socialistes estan tan preocupats pel que fa el president Torra, serà perquè els menja el terreny

Ni Armengol ni Marín han rebut crítiques per la seva actitud, només faltaria; en canvi, el president Torra ha esdevingut blanc de duríssims atacs per plantejar els seus criteris, que efectivament són tan discutibles com els de qualsevol, però ni més ni menys. La consigna és evident, atesos els esforços en paral·lel. La premsa governamental ha cremat tots els cartutxos imaginables. “Voces miserables”, titulava El País un editorial amb prou mèrits per figurar en l’antologia del vòmit. “Algunos octogenarios”, escrivia Ignacio Martínez de Pisón, un libel calumniós que desacredita el millor tarannà de La Vanguardia. I a continuació ve una agressiva ofensiva socialista impulsant manifestos dels seus abajofirmantes habituals contra el president Torra, que confirma la preocupació del PSC i també dels comuns. Deuen tenir enquestes que els diuen que el capteniment del president català li està donant bons resultats, polítics és clar, i que els menja el terreny. I la paradoxa és que els signants, en bona part càrrecs o excàrrecs socialistes, acusen Torra de polititzar el debat sobre la gestió de la crisi, i per resoldre-ho elaboren documents de crítica política que afegeixen més llenya al foc que diuen que volen apagar.

No seré jo qui defensi ara el president català, que ja és prou gran per defensar-se ell si li cal i a més disposa d’un gabinet de comunicació que, en teoria, hauria de procurar per la seva bona imatge. Tampoc no vull defensar les posicions del president i del Govern català, perquè no soc epidemiòleg, ni expert en pandèmies i no sé si té raó o no la té. No ho sé amb certesa d’aquest Govern ni de cap altre, malgrat els resultats i les xifres, sempre discutibles i manipulables. Sí que he constatat, però, que el president Torra sol avançar propostes que primer el govern espanyol rebutja i després es veu obligat a aplicar-les amb mala gana.

És segur que el president català està convençut que el seu criteri és encertat, però tan segur com això és que ho proclama per fixar posició política pròpia i també en defensa de l’autogovern davant la recentralització imposada pel decret de l’estat d’alarma. És obvi que a un governant independentista com Torra les imposicions de l’Estat li fan nosa, de la mateixa manera que a l’Estat li fan nosa les autonomies des que les van inventar per aigualir les reivindicacions nacionals de bascos i catalans.

Sembla, però, que per unes “personalitats catalanes d’esquerres”, Jiménez Villarejo, Coixet, etc., i per alguns experts en salut pública que han treballat per administracions socialistes, només polititza Torra. La recentralització amb el pretext de l’estat d’alarma, la militarització de l’estratègia, la prioritat madrilenya que denuncia Armengol... això no és polititzar. Els experts en salut pública demanen no fer política amb la crisi sanitària, però només ho demanen en carta oberta al president Torra i a la consellera Vergés en nom de la “coherència unitària”. Això no és política? No és el mateix que “el poder total” que reclamava Donald Trump? No és el contrari del que ha practicat amb bons resultats Angela Merkel? Sembla ben bé que a Torra no el critiquen pel que fa ni pel que diu, sinó que els treu de polleguera el que és i el que representa. Doncs que ho diguin clar.