“S’ho passaran pel folre”. Aquesta és la frase que durant tot el dia de dijous he sentit més repetida tant per gent corrent com per juristes savis. El més interessant de les reaccions a la sentència del Tribunal de Luxemburg és que pràcticament tothom accepta la seva consistència jurídica, fins i tot els que la lamenten dramàticament i amarga, però la majoria expressa al mateix temps l’escassa confiança en el fet que el Tribunal Suprem rectifiqui la injustícia comesa. L’anàlisi, feta amb brotxa gorda, és la següent: si abans han fet totes les trampes imaginables i amb tot el que ha caigut, no proclamaran pas ara el mea culpa. Llavors la pregunta haurà de ser: i si s’ho passen pel folre, què fem? Aquest serà el debat de les properes setmanes.
Abans es tractava de defensar la sobirania espanyola davant el desafiament català. Ara la defensa de la injustícia es disfressa de defensa de la sobirania espanyola davant d’Europa. Com descrivia més que opinava el col·lega Zarzalejos, “por encima de la verdad está la unidad de España”. Ara la unitat d’Espanya també passa per sobre de la justícia. Tanmateix, no som davant d’un problema de sobirania, com sostenen els diversos portaveus de la caverna política, mediàtica i judicial, sinó davant d’una flagrant vulneració dels drets fonamentals. Sense drets, els que es consideren dipositaris de la sobirania no són més que usurpadors.
No som davant d’un problema de sobirania, com sostenen els diversos portaveus de la caverna, sinó davant d’una flagrant vulneració dels drets fonamentals. Sense drets, els que es consideren dipositaris de la sobirania no són més que usurpadors
I que el Tribunal de Justícia de Catalunya hagi esperat que es faci pública la sentència de Luxemburg per comunicar la condemna d’inhabilitació al president de la Generalitat per penjar uns cartells que demanaven llibertat, també posa en evidència la coordinació política d’un poder judicial que ha assumit el paper de sentinella davant un enemic inventat per necessari.
Amb tot, es nota en alguns sectors conservadors i de la dreta mediàtica una íntima satisfacció amb tot el que està passant, no perquè els agradi la sentència del tribunal europeu, sinó perquè han recuperat l’esperança que tot aquest embolic faci impossible la investidura de Pedro Sánchez, que ara mateix en el Madrid abstret és l'única cosa que ocupa i preocupa.
I amb tot plegat, passi el que passi, no es poden passar per alt les conseqüències d’un descrèdit tan enorme d’una institució de la importància del Tribunal Suprem. La sentència del Tribunal de Luxemburg planteja un cas que, depenent de les estratègies jurídiques, podria desembocar en una acusació al Tribunal Suprem de prevaricació. El delicte de prevaricació es comet quan un servidor públic dicta una resolució sabent que és injusta. El mateix tribunal que va autoritzar a Oriol Junqueras prendre possessió del seu escó com a diputat al Congrés, li va negar al mateix Junqueras fer el mateix per prendre possessió com a eurodiputat i ho va fer per raons arbitràries i polítiques. Els arguments van ser que posaria en “irreversible perill” els objectius del procés penal contra el líder d’Esquerra Republicana, precisament perquè la condició d’eurodiputat podria implicar la immunitat de Junqueras i ja no el podrien condemnar com pretenien. Així i tot, el mes de juliol, quan encara Oriol Junqueras i la resta de processats independentistes no havien estat condemnats, el magistrat Manuel Marchena va presentar una qüestió prejudicial al Tribunal de Luxemburg. Prejudicial vol dir abans del judici, per tant, havia d’haver esperat a resoldre aquestes qüestions prèvies abans de dictar sentència, però no ho va fer per les mateixes raons exposades quan li van impedir recollir l’acta de parlamentari europeu. Ara la sentència de Luxemburg posa en evidència no només que la decisió del Suprem no era correcta, sinó que estava determinada per un objectiu polític. Segurament per això, em comentava ahir un veí de Gràcia, “a Marchena li donaran una altra medalla”.