Oriol Junqueras està determinat a fer tot el que calgui per evitar un nou Govern de la Generalitat amb Junts per Catalunya. El líder d’ERC pretén organitzar un pacte amb comuns, amb el suport o la no bel·ligerància de la CUP i l’abstenció al debat d’investidura del PSC i de Junts per Catalunya. Pere Aragonès sortiria investit president en segona votació amb un mínim de 41 vots a favor, 20 en contra i 55 o 64 abstencions, segons el que fes la CUP. És l’hipotètic “gir a l’esquerra” que ERC ha vingut preconitzant durant la campanya. I també coincideix amb el mandat de Pedro Sánchez de desallotjar Puigdemont i Junts per Catalunya de l’escenari principal. La legislatura arrancaria lentament i agafaria més ritme a partir de l’indult dels presos, que tothom donava per fet abans que esclatés la crisi de confiança entre Sánchez i Iglesias al govern de l'Estat que ho pot enverinar tot.

L’estabilitat del Govern Aragonès dependria de l’intercanvi de suports entre ERC i els socialistes a Madrid i a Barcelona. Pedro Sánchez tindria també definitivament assegurat el suport d’ERC al Congrés. Un altra cosa és que Pere Aragonès, que al capdavall és qui haurà de governar, es pugui permetre una jugada que es presenta dificilíssima i que, com les puntes de coixí, requerirà temps i esforç, per després haver de patir un malviure pidolant cada dia suport a cada llei. No cal dir que, des del punt de vista aritmètic, el més fàcil és repetir el Govern independentista d’abans però liderat ara per ERC. Tanmateix, l’aritmètica i la política no sempre circulen en paral·lel. Junts per Catalunya està en condicions de demanar el mateix poder dins de la Generalitat que li van lliurar a ERC, des de la presidència del Parlament fins a la vicepresidència econòmica, els departaments amb més pressupost: Salut, Educació, etc, i la repartidora de subvencions als mitjans de comunicació. Consta que ERC no està disposada a cedir el mateix que va rebre i consta també que Junts per Catalunya no hi renunciarà d’entrada ni de sortida.

Les diferències internes entre els líders polítics d’un partit i l'altre venen determinades per la diferent situació personal de cadascú. Això ja va passar a la dictadura, entre els presos i els que no estaven empresonats, entre els exiliats i els de l’interior. Al PSOE fins i tot es van escindir els exiliats per crear el PSOE històric, que no va fer mai res de bo. També va passar al PCE i fins i tot amb Tarradellas de president a l’exili.  Ara Junqueras és encara a la presó i té la mateixa voluntat, però no la mateixa pressa que Aragonès per assumir la presidència. I Puigdemont, liderant des de l’exili, segur que dona importància a mantenir la posició estratègica, més que no pas als càrrecs que li pugui cedir ERC a Junts Per Catalunya. És en l’estratègia on les divergències entre els independentistes són insuperables. Esquerra ja ha dit que pensa mantenir la relació oberta amb el govern de Sánchez i Iglesias.

Junqueras, que encara és a la presó, té la mateixa voluntat, però no la mateixa pressa, que Aragonès per assumir la presidència. I Puigdemont, liderant des de l’exili, segur que dona més importància a mantenir la posició estratègica que no pas als càrrecs que li pugui cedir ERC a JxCat.

Les poques ganes que té Junqueras que ERC governi amb Junts per Catalunya tenen la seva rèplica en el partit de Puigdemont. Sectors de Junts també veuen poc interessant repetir l’esquema d’un govern de socis malavinguts i guanya terreny la tesi que no val la pena conformar-se amb menys del que tenia ERC per mantenir-se callats i obedients dins d’un Executiu de vida incerta —estarà permanentment en minoria— i que inevitablement portarà a terme una estratègia contrària a les seves conviccions. Diuen que se sentiran més lliures parlant clar des de fora del Govern, la qual cosa no vol dir que facilitaran la feina als que pretenen acomiadar-los i arraconar-los.

La qüestió és, doncs, com convenç Pere Aragonès a Junts Per Catalunya perquè s’abstingui i no voti en contra de la seva investidura. Sense la seva abstenció no hi ha investidura que valgui i per tant és previsible que els de Puigdemont s’ho facin valdre. Que ERC comenci la negociació amb la CUP ha estat considerat a Junts per Catalunya com una manera de marcar territori. Però el marca en totes direccions, tenint en compte que tard o d’hora ERC haurà de trucar a totes les portes i negociar al mateix temps a quatre bandes, amb el risc que el que s’acordi amb uns potser complica l’acord amb els altres i torna a començar.

La dificultat del pacte inclou el factor temps. No és clar qui serà el president del Parlament, però no podrà negar-li a Salvador Illa que presenti la seva candidatura com a candidat més votat si abans Aragonès no ha demostrat tenir més suports que ningú. El candidat socialista farà, com ha anunciat, una solemne presentació del seu programa de Govern per escenificar la seva victòria en vots, posarà en marxa el rellotge i esperarà a veure si les negociacions entre independentistes s’enverinen i la repetició de les eleccions esdevé una opció interessant. Tot està per fer i tot és possible.