És un exercici bastant estèril discutir si són suficients o no les contrapartides que ofereix Pedro Sánchez a Esquerra Republicana perquè li voti els pressupostos. Vist des de Catalunya, les contrapartides sempre han estat i sempre seran escasses o, fins i tot, una mena de rendició davant el poder estatal. Des de Madrid els acords amb els catalans —a diferència dels pactes amb el PNB— sempre han estat considerats una traïció a la pàtria. I no només per la dreta. En això PSOE i PP s’han alternat segons si eren al Govern o a la oposició, tret d’ara mateix quan Felipe González, la vella guàrdia socialista i els barons amb aspiracions també s’apunten al mateix discurs de PP i Vox.

Abans amb CiU, després amb el Tripartit i ara amb ERC. Les contrapartides són la manera de vestir de cara a la galeria una decisió estratègica. Ara mateix la direcció d’Esquerra Republicana, en vigílies electorals, ha arribat a la conclusió que l’opció guanyadora és apostar per l’estabilitat política a Espanya i la continuïtat del Govern de Pedro Sánchez. I si ho fan així deu ser perquè tenen la percepció que és el que els convé política i electoralment. Deuen considerar que bona part de l’independentisme, tant del sector que ha votat sempre ERC com el que votava altres opcions, ara vol pau. I després glòria? Pot ser tinguin raó. O pot ser no.

De fet, no hi ha gaires arguments des de l’independentisme per apostar per l’estabilitat espanyola ni per ajudar el PSOE a governar. La repressió de l’Estat no s’atura. La fiscal general de l’Estat nomenada pel Govern de Sánchez actua igual que els seus antecessors. Creixen les acusacions, la persecució, l’odi i l’acarnissament. Els membres del Tribunal Suprem i els fiscals que els alimenten d’arguments celebraran el Nadal amb les seves famílies orgullosos d’haver impedit que els presos polítics catalans puguin fer-ho amb les seves. Un esperit molt nadalenc. Els socialistes espanyols fan de lobby a la Unió Europea perquè a Oriol Junqueras no li reconeguin la seva condició d’eurodiputat electe, també perquè prosperi el suplicatori contra el president Puigdemont i els consellers Comín i Ponsatí. I també perquè el Parlament Europeu no reconegui el dret a la autodeterminació. Francament, amb aquests amics no calen enemics...

Però la política, deia Aristòtil fa més de 2000 anys, és l’art del que és possible, i, segons Fraga, fa estranys companys de llit. Pel que sembla la direcció d’Esquerra Republicana ha decidit jugar amb les fitxes que té perquè no en té d’altres i la seva prioritat és jugar, intervenir, fer política. D’entrada, la direcció d’ERC considera que el pacte pressupostari amb el PSOE, per dolent que pugui semblar, sempre és millor que el no-pacte. No cal dir que hi ha hagut una conxorxa de Podem amb ERC per evitar que Ciutadans s’incorpori a la majoria governamental que va donar suport a la moció de censura a Rajoy. Seria millor per Catalunya i per Esquerra Republicana una majoria de Govern amb Ciutadans? La qüestió és més profunda. La incorporació de Ciutadans  a la majoria governamental seria incompatible amb ERC i amb Bildu i molt difícil de gestionar amb Unides-Podem. És a dir, sense ERC, potser no hi ha Govern Sánchez-Iglesias o duraria molt poc. Quina seria l’alternativa? Doncs després d’unes noves eleccions la situació seria o be la mateixa o un Govern de dreta + extrema dreta o la gran coalició PSOE-PP. Amb cap d’aquestes alternatives ERC tindria res més a fer que organitzar mobilitzacions de protesta.

Per les bones es poden aconseguir moltes coses però no pas la independència. Per les males, sense exèrcit ni policia, tampoc. La tercera alternativa consisteix a fer el contrari del que vol l'Estat, emprenyar i desestabilitzar tant com es pugui. Només per dignitat i per mantenir la flama

I encara hi ha un altre argument estratègic que explica el capteniment d’ERC. Segurament hi haurà eleccions catalanes al febrer. I ERC pot ser guanyi. O no, però si hi ha govern, segur que els republicans hi seran. I, des del Govern estant, només podran jugar, fer política, mantenint la interlocució amb l’Executiu de Pedro Sánchez. No amb cap altre.

L’estratègia possibilista té doncs els seus arguments i més quan el país es troba en una crisi sanitària, econòmica i social que necessita més que mai capacitat de governança. El problema és que resulta difícil de creure que s’avança cap a la independència contribuint a l’estabilitat i a la governabilitat d’Espanya. Per què Espanya s’hauria de preocupar per uns independentistes que no fan cap nosa, que no només no generen problemes sinó que ajuden a resoldre'ls? Contribuir a la governabilitat d’Espanya, com feien Pujol i Roca a canvi de més autogovern —i poder per CiU— tenia com objectiu millorar l’encaix de Catalunya a Espanya, que no era pas dolent, però és contrari a la independència. No es pot fer política en un país del qual proclames que el teu objectiu és marxar-ne.

No ens enganyem, la independència per les bones no es pot aconseguir. La independència només es pot aconseguir a les males. Ara bé, sense exèrcit, ni policia i patint per no perdre el patrimoni, tampoc és viable. La tercera alternativa és anar emprenyant, fer sistemàticament el contrari del que vol l’Estat i desestabilitzar tant com es pugui. Només per dignitat i per mantenir la flama. Veurem què diu la gent.