La jornada del 21 de desembre ha transcorregut amb normalitat. La normalitat pròpia d’una situació anormal. El Consell de Ministres va triar la data menys oportuna, la qual cosa ha fet que les protestes, pròpies de l’anormal situació, hagin registrat una participació més elevada que la que segurament haurien tingut qualsevol altre dia. Hi ha hagut alguns aldarulls com és habitual en aquests casos, però res comparable al que passa quan apugen el preu del combustible als transportistes francesos o quan se celebra qualsevol cimera política a qualsevol indret d’Europa.

Les protestes estaven, per descomptat, plenament justificades després de la repressió, l’empresonament i l’exili del moviment sobiranista català. No protestar en aquestes circumstàncies seria tant com claudicar davant la injustícia. La impressió ha estat que fins i tot bona part de la gent que no ha sortit al carrer ha declarat una mena de vaga pel seu compte, com ho demostra el fet que la ciutat de Barcelona i altres punts del territori han tingut al matí l’aspecte d’un dia festiu.

Celebrar el Consell de Ministres a Barcelona en les actuals circumstàncies no ha estat una bona idea, però sobretot ha estat un error de càlcul degut en bona part al desconeixement. Probablement és cert que el govern espanyol pretenia, com ha dit la ministra portaveu, fer una “demostració d’afecte” amb el poble català, però aquesta actitud, per benintencionada que sigui, denota per si mateixa una posició aliena, externa, i una manca total de comprensió de quina és la situació. Sense entrar en detalls, invertir 112 milions en carreteres, imposar el nom de Josep Tarradellas a l’aeroport del Prat i reiterar el reconeixement a la figura del president Companys només serveix per atiar la histèria dels líders de la caverna, sense satisfer a ningú dels d’aquí, siguin sobiranistes o tot el contrari. El més coratjós que ha fet el govern espanyol, tenint en compte el setge al qual el sotmeten els seus adversaris externs i interns, va ser la trobada i el posterior comunicat de la reunió de Pedro Sánchez amb el president Quim Torra i els seus respectius acompanyants. No és gaire, però s’ha establert el mínim comú: “Vehicular una proposta política que compti amb un ample suport en la societat catalana”. Tothom sap que aquesta proposta és la celebració d’un referèndum pactat. El 80% de suport segons les darreres enquestes publicades. Tanmateix, per arribar a aquest punt, el Govern de Pedro Sànchez haurà de ser bastant més atrevit del que ha estat fins ara.

Celebrar el Consell de Ministres a Barcelona sobretot ha estat un error de càlcul degut, en bona part, al desconeixement

En la conferència de premsa posterior al Consell, la ministra Batet ha dit que “el dret a l’autodeterminació no existeix” referint-se que no “entra” en la Constitució, la qual cosa no impedeix que es pugui trobar un acord polític. Tampoc la Constitució del Canadà preveu el dret de l’autodeterminació de les províncies i Quebec ja ha celebrat dues consultes fruit dels acords polítics entre canadencs i quebequesos. Així que tot arribarà, però abans, perquè el diàleg pugui donar fruits, s’ha de resoldre la qüestió principal prèvia.

Perquè no és cert que els milers de ciutadans que divendres han sortit al carrer, matí, tarda i vespre protestaven per la celebració a Barcelona del Consell de Ministres. No. Protestaven per la repressió, els empresonaments i l’exili... Quan se li va preguntar a la ministra portaveu si veia alguna possibilitat de normalització de la situació política ―a Espanya i a Catalunya― mentre els presos segueixin empresonats i els exiliats no puguin tornar, Isabel Celaá va respondre que “Espanya és un estat de dret, això està en mans dels tribunals i el Govern no pot fer-hi res”. Ho va dir gairebé com suplicant comprensió. El govern de Pedro Sánchez no s’atreveix a enfrontar-se amb el búnquer del Tribunal Suprem, quan va ser un govern, el de Mariano Rajoy, el que va judicialitzar el conflicte, utilitzant la fiscalia, els tribunals i la policia de forma barroera i escandalosa. I no hi ha una altra manera de normalitzar la situació i tornar a la política que desfer tot allò que es va fer per empantanar-la. Més tard o més aviat haurà de ser un govern que repari el que va espatllar un altre govern. Tothom sap, també Pedro Sánchez, que amb presos i exiliats, la normalitat, l’estabilitat política, és impossible.