“El món està ben girat… hi ha molt a fer i poca feina... tots s’ho maneguen uns quants... els dimonis estan contents”… Així cantava l’àvia padrina d’en Joan Manuel Serrat en una descripció precisa dels temps que corren ara més que abans. Aquesta setmana passada ha estat paradigmàtica per constatar-ho. Tot són paradoxes i, com rebla la cançó, “res no és allò que sembla”.
A Madrid se celebra la Cimera Mundial del Clima amb 25.000 participants de 200 països que potser han gaudit de magnífiques experiències personals a la capital espanyola, però que, de moment, no han estat capaços d’arribar més enllà de proclamar la seva impotència. El fet mediàticament més rellevant ha estat el protagonisme de Greta Thunberg, l’adolescent sueca convertida en la veu de la consciència planetària, que admet que tothom parla però ningú no fa res. “Les emissions de CO2 no s’estan reduint, sinó augmentant, així que no hi ha victòria”, va dir. Fins i tot els activistes han renegat dels patrocinadors de la Cimera, paradoxalment empreses energètiques només interessades a “netejar la seva imatge”.
Cap dels líders mundials que representen els països més contaminants s’ha acostat a la cimera de Madrid, tots ells més atents a una altra cimera, la de l’OTAN que va acabar com el rosari de l’aurora, amb tothom barallat i amb el sanguinari líder turc, Recep Tayyip Erdogan, imposant les seves tesis antidemocràtiques i genocides. L’Aliança Atlàntica va néixer com una coalició de les democràcies, però ningú ha parat els peus a Erdogan. Ans al contrari, ha rebut suports i simpaties, entre altres, sense anar més lluny, del president espanyol, Pedro Sánchez.
La Cimera del Clima proclama la seva impotència; l’OTAN blanqueja sàtrapes com Erdogan; Trump recapta més diners que mai gràcies a l'impeachment; França esclata per les pensions; Itàlia es rebel·la contra el neofeixisme; Amèrica Llatina està en flames, i a Espanya els franquistes s’apoderen de la Constitució que van rebutjar
El president dels Estats Units, Donald Trump, va abandonar la cimera atlàntica suposadament empipat amb els aliats que es fotien d’ell, però segurament estava més pendent de l’impeachment que haurà de fer front per iniciativa dels congressistes demòcrates, que, com el món està ben girat, amb la seva iniciativa estan aconseguint multiplicar la recaptació de fons dels republicans per les eleccions de l’any que ve que Donald Trump afronta com un passeig militar.
La cimera de l’OTAN se celebrava a Londres en mig de fortes mesures de seguretat, la qual cosa no va impedir que, pocs dies abans, un gihadista que ja havia estat condemnat per terrorisme i en situació de llibertat sota vigilància electrònica assassinés a punyalades dos vianants al bell mig del London Bridge.
Coincidint amb aquests esdeveniments, França i especialment París es col·lapsa amb la vaga i les protestes més multitudinàries des del segle passat contra la reforma de les pensions que pretén portar a terme el president Macron. Les escenes d’enfrontaments entre manifestants i policies denoten una tensió social alarmant i creixent que amenaça d'encomanar-se a la resta del continent. A Itàlia, el moviment antifeixista de les Sardines omple places de gent que no es resigna a l’avenç del neofeixisme que lidera Matteo Salvini i torna a cantar el Bella Ciao com 80 anys enrere. No és per conformar-se però sempre hi ha qui encara està pitjor. La violència s’ha apoderat dels carrers a Xile, a Bolívia, a Colòmbia, Equador i Veneçuela en una Amèrica Llatina que només transmet imatges de sang i foc.
I com a paradoxa final, a Espanya els actes que han registrat més assistència per commemorar el Dia de la Constitució han estat protagonitzats per ciutadans contraris a la mateixa Constitució i a la monarquia. Milers de bascos han reclamat la República; a Barcelona, els CDR han tallat carrers i han cremat exemplars de l’anomenada Carta Magna, però el súmmum de les paradoxes ha estat la manifestació suposadament constitucionalista de Barcelona. En aquesta ocasió ha estat encapçalada per Santiago Abascal, el líder del partit ultradretà Vox. Ha estat la prova definitiva de la regressió del règim del 78. Els franquistes, que van votar no a la Constitució, ara se l’han fet seva… el món està ben girat i els dimonis estan contents.