Manuel Marchena no ha tingut més remei que renunciar a la presidència del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem per evitar la gran prevaricació que hauria suposat el seu nomenament. Grups de jutges i fiscals i per descomptat advocats de processos afectats estaven decidits a denunciar la conxorxa il·legal davant els tribunals espanyols, però amb la intenció que fos en darrera instància la Justícia europea la que impartís justícia, valgui la redundància, i enviés a la quinta forca definitivament el búnquer judicial espanyol.

La llei estableix nítidament que el president del CGPJ és elegit pels vocals que l’integren. En anunciar-se el nom del president abans de saber-se qui seran els vocals, la il·legalitat, el frau de llei, ja era evident. Només faltava l’argumentari del portaveu del Partit Popular al Senat, Ignacio Cosidó, que reivindicant la seva intervenció en el pacte PP-PSOE, admet públicament la usurpació del poder judicial sobre la base d'interessos polítics. Cosidó, que va exercir com a director general de la Policia sota els governs de Mariano Rajoy i que és l’artífex de la utilització partidista de les clavegueres de l’Estat, explicita entre els avantatges del pacte que Marchena controlarà “per darrere” la Sala Segona del Tribunal Suprem, que és l’encarregada de jutjar els líders sobiranistes catalans. També diu que Marchena presidirà així “la sala del 61”, que és la que entre altres competències decideix sobre la dissolució i il·legalització de partits polítics. Ja s’ha posat prou de manifest la intenció del deep state espanyol de culminar la causa general contra el sobiranisme català prohibint les organitzacions independentistes i forçant-ne la dissolució.

Si s'hagués portat a terme l’operació Marchena i si s'hagués denunciat davant els tribunals, resultaria evident en primer lloc que el mateix Marchena havia format part interessada del complot, perquè el pacte PP-PSOE no hauria estat viable sense la prèvia conformitat dels magistrats. A continuació, tots els vocals que assumissin l’ordre partidista de votar Marchena també serien sospitosos d’haver participat en la conxorxa il·legal amb coneixement de causa. Si a això hi afegim les afectacions que indubtablement provocaria en el judici contra els sobiranistes catalans, la implosió del sistema estava assegurada.

Des d’aquest punt de vista, la renúncia de Marchena ha estat una mesura d’autoprotecció adoptada in extremis que potser eviti un desastre. Tanmateix, bona part del mal ja estava fet i en provocarà d’altres. Avui mateix, advocats de presos catalans ja han anunciat la lògica recusació de Marchena, que no prosperarà a Espanya per la pròpia manca d’imparcialitat dels tribunals compromesos amb l’ofensiva política contra l’independentisme, però afegirà combustible a les denúncies davant el Tribunal d’Estrasburg. 

El cas és que la crisi d’Estat es va agreujant progressivament i sembla que no tingui aturador. La política espanyola continua bloquejada per la incapacitat del deep state de resoldre el conflicte català. I tot va a pitjor. El Partit Popular ja ha donat per tancat el pacte amb el PSOE. Refer l’acord no serà fàcil ni tampoc ràpid. Difícilment es podrà tancar en plena efervescència electoral. En tot cas, el Partit Popular no tindrà cap pressa, atès que continuarà —tot i caducada— la seva majoria. I el PSOE potser consideri també que després d’unes noves eleccions podrà negociar amb més força. I ja es veu que les eleccions seran molts abans del que semblava. El govern espanyol no té majoria, no hi haurà pressupostos, el poder judicial fa aigües, la monarquia va a la defensiva... torna la tempesta perfecta i tot és novament a punt d’explotar.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat