Benvolguts siguin els indults als presos polítics. Des del punt de vista moral i des del punt de vista humanitari, els indults són bons, són justos i són necessaris. Des del punt de vista polític, tot apunta que els indults formen part a més d’una operació d’estat, tot sigui dit, menys cruel i més intel·ligent que totes les anteriors.

A La llista de Schindler, el comandant nazi Amon Göth (Ralph Fiennes) es desfoga matant jueus del camp concentració com si res. Llavors Schindler (Liam Neeson) li argumenta que el veritable poder no és matar-los, sinó que podent matar-los, el veritable poder és perdonar-los. El perdó només el pot exercir qui té el poder i és sempre una demostració d’aquest poder.

En el cas català, l’Estat ha demostrat del que és capaç condemnant els polítics i els activistes sobiranistes a penes superiors a les de qualsevol assassí i ara també li convé demostrar que és un estat capaç de perdonar fins i tot els que pretenien liquidar-lo. És un intent de recuperar autoritat, en el sentit que els romans donaven a l’auctoritas, l’autoritat moral, tanta com ha perdut en els darrers anys.

A causa del conflicte català, però també per la metàstasi de la corrupció i el desgavell de la monarquia, la democràcia espanyola ha perdut prestigi. Ho admet el mateix Estat quan ha hagut d’esmerçar esforços, recursos i energies per proclamar que “Espanya és una democràcia plenament consolidada”. Es va haver d’inventar la Marca España amb pressupost milionari, van mobilitzar el Rei i tot el cos diplomàtic i, fins i tot, en el súmmum dels ridículs, van crear un premi per al periodista estranger que millor parlés d’Espanya i la seva democràcia. Excusatio non petita, accusatio manifesta.

Fins ara totes les iniciatives espanyoles per acabar amb el procés han estat brutals i fins i tot cruels. Alguna cosa ha canviat si per acabar amb el procés la nova iniciativa són els indults

Però el que s’està dilucidant ja no és una mera qüestió de prestigi. De sobte, han sonat totes les alarmes donant per fet que el Tribunal Europeu de Drets Humans tombarà la sentència del Tribunal Suprem contra els líders independentistes. Com això resultaria una hecatombe política de conseqüències imprevisibles, aquí s’agafa el govern espanyol per convèncer els seus que cal afanyar-se a desactivar el conflicte català “para evitar males mayores”. En pocs dies hem vist com el rebuig als indults per part dels veterans felipistes i dels barons del PSOE que li tenen ganes a Pedro Sánchez han reculat fins a contradir-se. I per la seva banda, els dirigents del PP ja no saben què fer amb les quatre firmes que han trobat contra els indults ni com posar-se en la concentració de la plaça Colón, a la qual s’han apuntat tan insegurs de si mateixos.

Així que la raó d’estat va quallant, però, generalment, quan s’invoca la raó d’estat, com abans quan s’invocava la voluntat de Déu, els invocadors solen aprofitar-ho per portar l’aigua al seu molí. De la mateixa manera que el PP va esgrimir raons d’estat en les diverses ofensives anticatalanistes, ara és al PSOE a qui li interessen els indults també des d’un punt de vista partidista.

Pedro Sánchez s’ha conjurat a si mateix a acabar la legislatura i això ho podrà fer perquè, com a contrapartida als indults, tindrà estabilitat parlamentària assegurada. No cal dir que Rufián i companyia continuaran donant suport a les iniciatives fonamentals del govern espanyol.

Això és l’immediat. A mitjà termini, el PSOE necessita desactivar el procés i tornar a la normalitat d’abans. Des que hi ha procés, els socialistes no han tornat a guanyar les eleccions generals a Catalunya, i sense Andalusia i sense Catalunya no serà possible una victòria socialista suficient per governar. Per anar bé, el PSOE necessita que el PSC li torni a subministrar el triple de diputats que el PP per contrarestar l’eterna majoria conservadora castellana.

No és poc important que el govern espanyol consideri els indults per raons d’estat o de partit. Es miri com es miri, és la constatació que Catalunya i el procés sobiranista continuen determinant la política espanyola. I la història no s’acaba aquí

I una altra qüestió ben relacionada. L’estadística electoral des de 1977 demostra que la dreta espanyola només ha guanyat les eleccions per incompareixença del PSOE o quan es presentava com un partit moderat i centrista. Quan es radicalitza cap a la dreta extrema, sempre acaba perdent. El 1996 Aznar va guanyar només per 300.000 vots quan el PSOE va viure un festival de corrupcions. El 2000 va obtenir majoria absoluta després del seu “viaje al centro” pactant amb CiU, PNB i els sindicats. I el 2004 els va tornar a pujar l’ardor guerrero, i van perdre estrepitosament. El 2011, el PP va tornar a guanyar quan la crisi del 2008 li va caure a sobre de José Luis Rodríguez Zapatero com a tots els governs europeus. I no es pot dir que l’estratègia bel·ligerant contra el procés li hagi donat bons resultats. Ha perdut bous i esquelles, perquè ha perdut el poder i el monopoli de l’espectre polític de la dreta. S’han publicat enquestes segons les quals la majoria d’espanyols són contraris als indults, però són enquestes publicades per mitjans atrinxerats per fer caure el govern de Pedro Sánchez. Qui pregunta ja respon, cantava en Raimon. En la mesura que els indults contribueixen a empènyer al PP a competir amb Vox en radicalitat dretana, l’estadística electoral afirma que això potser no convé als espanyols, però facilita les victòries socialistes. Per això el PSOE i els seus mitjans afins estan tan interessats a magnificar la foto de la plaça Colón.

I per acabar. Alguns independentistes que no són a la presó observen i critiquen els indults com una iniciativa espanyola per acabar amb el procés. Bé, fins ara totes les iniciatives espanyoles per acabar amb el procés han estat brutals i fins i tot cruels. Alguna cosa ha canviat si per acabar amb el procés en comptes d’engarjolar-los, els excarceren. I no és poc important que el govern espanyol consideri els indults per raons d’estat o de partit. Es miri com es miri, és la constatació que Catalunya i el procés sobiranista continuen determinant la política espanyola. I la història no s’atura. Després dels indults vindrà el que vindrà, però, de moment, que els presos recuperin la llibertat i la vida no és poca cosa.