La nit de les eleccions, Pedro Sánchez va trigar a sortir i va fer el pitjor discurs de la seva vida perquè no podia donar cap pista del que estava fent. Un cop comprovat que el resultat de Vox feia impossible que el PP facilités la seva investidura, notant que el seu cap ja feia olor de pólvora, Sánchez es va afanyar a assegurar-se l'única manera de continuar de president: pactar amb Pablo Iglesias. Per això aquella mateixa nit ja va donar de seguida al líder de Podemos tot el que li havia negat de manera ofensiva i humiliant unes setmanes abans. Sánchez no es podia permetre perdre ni un segon, necessitava un sí immediat d’Iglesias per anunciar públicament la coalició com un fet consumat i irreversible. El president en funcions sabia que si la cosa s’allargava, la vella guàrdia del seu partit i els poders fàctics de l’Estat s’haurien tornat a posar en marxa, com ja van fer el 2016 i també en la legislatura passada, per rebentar la coalició.

Cal no oblidar que Sánchez ja va intentar el que Alfredo Pérez Rubalcaba va descriure com a “govern Frankenstein” i la vella guàrdia se’l va carregar. El mateix va passar en la legislatura frustrada, quan Sánchez va arribar a oferir la coalició a Podemos, i de seguida va haver de retirar l’oferta sense gaires arguments. La van vetar, entre d’altres, els seus correligionaris. Ara no han trigat gaire a sorgir les reaccions crítiques amb l’acord de dimarts procedents de veus tan significades com Felipe González, Juan Carlos Rodríguez Ibarra i el president de Castella-La Manxa, Emiliano García-Page, aspirant a liderar el partit, la qual cosa confirma que els pitjors enemics de Pedro Sánchez els té a casa, dins el PSOE, i no semblen gaire disposats a llançar la tovallola. El bombardeig polític i mediàtic contra l’acord Sánchez-Iglesias no ha fet més que començar i tot i que Sánchez es va cuidar d’omplir les llistes de candidats afins per assegurar-se un grup parlamentari fidel, no es pot descartar el “tamayazo”, és a dir, alguna traïció en el moment oportú.

ERC ja té assumit facilitar la investidura perquè Pere Aragonès, que aspira a la presidència de la Generalitat, també necessita imperiosament el suport dels comuns per aprovar els pressupostos catalans

Des d’aquest punt de vista, l’estratègia dels grups independentistes, que tornen a ser determinants, també és més complicada del que sembla, perquè facilitar d’entrada les coses a Sánchez implica normalitzar una situació amb presos polítics; però tombar la legislatura equival a lliurar el poder a un govern PSOE-PP ―sense Sánchez― per anar contra els independentistes o anar a noves eleccions perquè governi l’extrema dreta anticatalana. També és cert que alguns independentistes sostenen la teoria del com pitjor, millor, segons la qual amb un govern agressiu contra Catalunya, el suport a la independència creixeria fins a caure pel seu propi pes. És una teoria.

En tot cas, no ha de patir Pedro Sánchez pels independentistes perquè, no cal enganyar-se, Esquerra Republicana ja té assumit facilitar-li la investidura. Té molts més motius per fer-ho que per fer el contrari. En contra, només té el seu ancestral complex respecte de Convergència i la por a perdre vots per la banda unilateralista, però el cert és que el seu creixement electoral s’ha produït quan ha accentuat la seva moderació. En canvi, propiciar un govern de la dreta angoixaria considerablement els presos i les seves famílies, la situació al carrer en l’esquema acció-repressió s’acarnissaria i fins i tot podria ser que els partits independentistes acabessin il·legalitzats... Però bé, hi ha una altra raó més immediata i determinant. La prioritat d’ERC és guanyar les eleccions al Parlament de Catalunya i el seu candidat serà molt probablement l’actual vicepresident, Pere Aragonès. També és el conseller d’Economia i no podria presentar-se amb imatge de guanyador si durant el seu mandat no ha aconseguit aprovar uns pressupostos. Òbviament, només tindrà majoria per aprovar-los, és a dir, només aconseguiria el suport dels comuns ―i potser del PSC― si ERC dona el plàcet al pacte PSOE-Podemos. Així que Pedro Sánchez no ha de patir pels independentistes, sinó pels seus companys socialistes. Ja ho diu el refrany castellà: “Líbreme Dios de mis amigos, que de mis enemigos ya me encargo yo”. Haurà d’arremangar-se.