Es francament paradoxal i insòlit aquest desconcert que han demostrat alguns líders i partits independentistes davant dels indults, que sembla que els hagin agafat a contrapeu, quan l’excarceració dels presos ha estat en bona part fruit de la seva persistència i la mobilització de la seva gent. Certament, els indults de nou condemnats quan encara hi ha milers de represaliats no resolen el conflicte, però que aquestes nou persones injustament empresonades puguin tornar a casa, es miri com es miri, és, des del punt de vista moral i humanitari, quelcom intrínsecament bo per ells, per les seves famílies i per tanta gent que els aprecia. I contribuiran a ressituar el conflicte en l’àmbit de la política, que és el que tothom volia.

És obvi que Pedro Sánchez ha pres la iniciativa per raons d’Estat i per estratègia política en interès propi. L’estat espanyol no es pot permetre la previsible rebolcada de la justícia europea amb els líders independentistes encara a la presó. I segurament l’Estat intentarà utilitzar els indults per influir en els tribunals per tal que la rebolcada no sigui per KO. Ara bé, que a l’Estat i al PSOE li convinguin els indults vol dir que no es poden permetre l’opció de la derrota militar. I no poden per la solidesa del moviment democràtic a favor de la llibertat dels presos.

La gran incògnita és quina serà l’estratègia política de l’independentisme a partir d’ara, perquè necessitarà alguna cosa més que el discurs antirepressiu

Però el més important és com s’ha arribat aquí. I cal començar per citar el president Puigdemont com el principal artífex dels indults. Algú creu que sense tota la feina que han fet Puigdemont i la resta d’exiliats a Europa, sense les victòries davant de tribunals independents d’Alemanya, de Bèlgica... dels suports internacionals, des de Nacions Unides al Consell d’Europa, l’Estat espanyol s’hauria plantejat modificar l’estratègia de la repressió? L’exili, apostant per la internacionalització del conflicte, s’ha marcat el seu primer gran èxit a l’interior amb els indults.

També és cert que la feina a l’exterior no s’hauria pogut fer sense la mobilització a l’interior. Les mobilitzacions, però sobretot la voluntat democràticament expressada pels ciutadans de Catalunya, que han continuat donant suport majoritari a les opcions sobiranistes. Les dades demoscòpiques posen de manifest que els ciutadans han passat per alt moltes decepcions amb els seus representants, però els han tornat a votar perquè era la manera d’expressar el rebuig a la repressió. I després, és clar, els resultats electorals han tingut conseqüències a Catalunya i a Espanya. L’independentisme segueix sent majoritari a Catalunya i determinant a Espanya. Que Pedro Sánchez necessita el suport al Congrés d’Esquerra Republicana per poder aguantar la legislatura és una evidència aritmètica. La força dels vots té el valor que té.

Hi ha un altre evidència que no es pot amagar. La intenció de Pedro Sánchez és acabar amb el Procés. I pot ser, sí, que després dels indults aconsegueixi una desmobilització del món sobiranista. Això voldrà dir que la iniciativa de Pedro Sánchez ha estat audaç, i el que no té sentit és criticar a l’adversari per la seva audàcia. En tot cas obliga els sobiranistes a ser encara més audaços. O és que l’independentisme necessita presos per viure?

El que no es pot tornar a fer és enganyar la gent prometent impossibles com si la independència es pogués aconseguir gratis i en 18 mesos

La gran incògnita és quina serà l’estratègia política de l’independentisme a partir d’ara, perquè necessitarà alguna cosa més que el discurs antirepressiu. I el que no podran tornar a fer és enganyar la gent prometent impossibles com si la independència es pogués aconseguir gratis i en 18 mesos. Els escocesos van trigar 80 anys a aconseguir el referèndum.

Dels abrandats discursos dels darrers dies es percep una temptació a reduir l’estratègia política a una seqüència de proclames emocionals buides de contingut, el que l’històric líder del Partit Nacionalista Basc descrivia com “carnassa per a les bases”. El dilema “independència o res” esdevé ara una opció arriscada per als seus promotors, perquè mentre duri el no res d’uns, d’altres aprofitaran l’avinentesa per fer coses, per prendre la iniciativa política. Quan Pedro Sánchez fa la presentació que fa dels indults i la fa al Gran Teatre del Liceu, també ho fa per eixamplar la seva base, conscient que necessita bons resultats a Catalunya, especialment a les municipals i a les generals. A qui votarà ara l’establishment català que ha donat suport als indults? En política sol passar que qui demostra més coratge, més capacitat d’iniciativa, el mes audaç, és el que acaba guanyant.