Oh que llarga es fa sempre l'espera
quan s'espera que vindrà el pitjor
i que trista es fa la llarga espera
quan s'espera la mort de l'amor
quan s'espera que ja tot s'acabi
per tornar altre cop a començar
quan s'espera que en el món tot s'enfonsi
per tornar-lo a edificar,
es fa llarg, es fa llarg esperar!

Pau Riba

Tot apunta que només Carles Puigdemont es va prendre seriosament la idea d’aconseguir la independència, que ho va fer ingènuament i temeràriament sense tenir el suport i els instruments suficients per fer-ho i que una convergència de foc amic i foc enemic en els moments clau ho va portar tot al desastre. És comprensible que ara Puigdemont, des de l’exili, defensi l’estratègia de la tensió continuada amb l’Estat, però és evident que enemics i examics han redoblat l’acarnissament per neutralitzar-lo i els amics no saben què són, d’on venen i cap a on van.

També és obvi que la batalla partidista a la qual estem assistint a Catalunya té molt de guerra de posicions de cara a un futur més o menys immediat... pensant en el poder autonòmic i municipal i no en cap altre. ERC contra JxCat, la CUP contra tots dos i el PSC i els comuns contra ERC. Això que seria el més normal del món en qualsevol situació política de qualsevol país, no ho és quan els independentistes han assumit el compromís, sincer o no, de conquerir la independència. En qualsevol país o nació la sobirania nacional passa per damunt de qualsevol altra consideració. No hi ha dretes, ni esquerres, ni interessos particulars que valguin més que la independència nacional. Per això tots els països celebren el dia que la van proclamar com una jornada de joia, consens i germanor i reben felicitacions dels governs d’altres països.

El compromís nacional obliga moralment a tots a remar en la mateixa direcció, per això quan algú es desvia sol ser acusat de traïdor pels que s’autoerigeixen en guardians de les essències pàtries. A Espanya ha estat l’acusació política recurrent des dels temps de Napoleó. L’exèrcit de Franco era l’exèrcit nacional i el PP i Ciutadans acusen sistemàticament el PSOE de trair fins i tot “la memòria dels morts”.

A Catalunya, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, perquè aquí ningú rema en la mateixa direcció ni per casualitat. Cada embarcació segueix itineraris diferents, la qual cosa evidencia que l’objectiu ja no és la independència i obre enormes dubtes que ho hagi estat en algun moment

Als Estats Units, sovint els presidents, republicans o demòcrates, han ordenat bombardejos per capitalitzar políticament el consens nacional contra l’enemic extern. A Catalunya, qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra, perquè aquí ningú rema en la mateixa direcció ni per casualitat. Cada embarcació segueix itineraris diferents, la qual cosa evidencia que l’objectiu ja no és la independència i obre enormes dubtes que ho hagi estat en algun moment. Encara pitjor. Guanya terreny la sospita que el procés sobiranista no ha estat un farol, sinó una tàctica dels partits autodeclarats independentistes per disputar-se engrunes. Des d’un punt de vista democràtic, no es pot comparar amb la gravetat de la repressió i la persecució política organitzada per l’Estat, però la frivolitat té efectes desmoralitzadors molt perniciosos que anorreen les esperances col·lectives.

Ara mateix, la gran paradoxa és que Miquel Iceta, el primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE) és l’argamassa, el principal, per no dir l’únic, factor que manté unida i estable la coalició del Govern de Catalunya, que segons tots els indicis, es mantindrà en equilibri inestable i amb mala salut de ferro tant com pugui, sense cap altre objectiu que evitar unes eleccions al Parlament que suposi als partits aliats la pèrdua del poder. Del poder autonòmic que tant menystenen. En uns nous comicis al Parlament de Catalunya, la candidatura del PSC no serà la més votada, però Iceta seria el gran favorit per articular una majoria entorn seu ja fora unionista o d’esquerres o de centre catalanista reinventat.

Dit d’una altra manera, tal com va tot, el drama del comentarista polític és no poder fer un sol article optimista o esperançat. Disculpin les molèsties, però tots els indicis són que anem a pitjor i que ningú té pressa per sortir d’aquest marasme en fase agònica. Es fa llarg, es fa llarg esperar...