Tothom pot entendre que els partits independentistes no vulguin donar suport als pressupostos generals de l’Estat que ha presentat el govern espanyol mentre el president Pedro Sánchez no demostri un canvi respecte de l’estratègia de repressió adoptada pels governs de Rajoy. Tant sí com no, això és el que passarà. Ara bé, en política sovint res no és el que sembla. Aquests dies han passat i s’han dit coses que permeten sospitar que el govern de Sánchez i l’establishment espanyol no volen de cap manera que l’Estat tingui pressupostos gràcies als independentistes catalans. Dit d’un altra manera, el suport independentista als pressupostos de l’Estat cauria com una bomba al Madrid polític i provocaria una desestabilització de conseqüències imprevisibles. L’objectiu d’aquest article no és esbrinar què passarà o defensar una posició sobre els pressupostos, sinó posar en evidència la magnitud de la comèdia política.

D’entrada, no cal dir que, si els independentistes donessin suport als pressupostos de l’Estat, l’histerisme de la dreta pujaria molt de to fins l’inimaginable, atès que ara Pablo Casado i Albert Rivera ja consideren Pedro Sánchez “un colpista” o “un encobridor”. Posats a imaginar-nos situacions insòlites, imaginem-nos l’escàndol que provocaria Carles Puigdemont anunciant des de Waterloo el suport als comptes de l’Estat espanyol amb aquell somriure sorneguer que el caracteritza. Seria l’hecatombe. Segur que els independentistes més aferrissats es posarien molt nerviosos, però els no tan primaris es farien el fart de riure de la seva vida.

Si els independentistes donessin suport als pressupostos de l’Estat, l’histerisme de la dreta pujaria molt de to fins l’inimaginable

A continuació esclataria una nova crisi interna al PSOE, on bona part dels barons, pendents de les eleccions del maig, han interioritzat el discurs de l’adversari i pensen que fins i tot les bones paraules buides de Sánchez respecte de Catalunya els perjudiquen. Sens dubte sorgirien els Bono de torn i tots els adversaris interns de Sánchez esquinçant-se les vestidures. Ara bé, el més interessant de tot és que si els independentistes donen suport als pressupostos seria molt difícil per al govern espanyol explicar a Europa una situació tan insòlita: mantenir empresonats i a l’exili els líders polítics tan sensats que, a diferència dels governants italians, garanteixen l’estabilitat pressupostària!

Bé, això no passarà perquè ni Puigdemont ni Junqueras hi estan disposats, però sobretot perquè Pedro Sánchez ni ho vol ni s’ho pot permetre. Per ell és molt millor prorrogar els pressupostos del PP per culpa dels independentistes i de la dreta que els va elaborar.

Borrell té encomanada una operació d’estat per contrarestar les simpaties que ha despertat el sobiranisme català en les democràcies occidentals

Precisament, fa uns dies el ministre Josep Borrell va dir en referència als independentistes i el seu rebuig als pressupostos: "Molta bravata, però què s’hi juguen a que a l’hora de la veritat els voten [els pressupostos]?”. El diputat Carles Campuzano, reconegut pel seu tarannà dialogant i negociador, el va acusar immediatament d’actuar com un piròman”, en el sentit que dinamitava tota possibilitat d’acord. Òbviament, les declaracions de Borrell no buscaven l’acostament amb els independentistes, sinó que pretenien un efecte dissuasiu, i tenia les seves raons. El ministre d’Afers Estrangers té encomanada una operació d’estat per contrarestar les simpaties que ha despertat el sobiranisme català en les democràcies occidentals i rehabilitar el prestigi d’Espanya com a país democràtic, segons va reconèixer ell mateix en un fòrum a Nova York: “No només als EUA, també a Europa, el Regne Unit... pensen que a Espanya Franco segueix viu i això mereix una resposta”, va dir

En aquesta operació de resposta, hi participen des del cap de l’Estat fins a ex-alts càrrecs de l’Administració Rajoy, que, tal com va avançar Nicolas Tomás a El Nacional, han estat recol·locats en llocs clau. Aquesta és la raó per la qual el PP i Ciutadans van mirar cap a una altra banda quan va transcendir que Borrell va fer ús d’informació financera privilegiada, un escàndol molt més greu que els que van fer caure els ministres Huerta i Montón.

L’argumentari que fan servir el ministre d’Afers Estrangers i els seus subordinats pepers per convèncer les cancelleries occidentals que el sobiranisme català és una ideologia perversa inclou autèntics libels contra els presidents catalans i els líders independentistes. Així doncs, es fàcil imaginar-se l’angoixa que li agafaria al ministre Borrell si hagués de justificar la presó i la repressió de líders polítics com Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, que probablement tornarien a ser portada del Financial Times.

El govern Sánchez sempre serà més estable governant en minoria sense el suport dels independentistes

Des d’aquest punt de vista, l’alternativa, és a dir, que no hi hagi pressupostos, sembla molt més tranquil·la per a Pedro Sánchez, perquè pot fer dues coses: prorrogar els pressupostos i continuar governant o prorrogar-los i convocar eleccions contra una dreta dividida i enfrontada que no li podrà retreure amb credibilitat haver claudicat amb els independentistes. De fet, ja ho va dir fa unes setmanes a Nova York: “Si els independentistes no cooperen, anirem a eleccions”. Segur que després de rebre Richard Gere i Tim Cook a la Moncloa ja no té tanta pressa.

Amb tot, la paradoxa és que, malgrat l’aritmètica parlamentària, el govern Sánchez sempre serà més estable governant en minoria sense el suport dels independentistes. Per consegüent, potser tota aquesta comèdia del pacte amb Podem d’uns comptes que a Brussel·les no agraden i les peticions de suport al PDeCAT i ERC només tenen com a objectiu preparar el terreny per després justificar la pròrroga o la convocatòria d’eleccions per culpa dels independentistes i de la dreta.

També s’alimenta aquesta teoria des de la part catalana, quan ERC insisteix cada dia, matí, tarda i nit que no es poden votar els pressupostos de l’Estat si el govern espanyol no ordena a la fiscal general que retiri l’acusació de rebel·lió contra els líders independentistes. Certament, el govern ho pot fer, però falta que li ho diguin des de fora i en públic i es presenti com a moneda de canvi per a uns pressupostos, perquè sigui definitivament inviable. Tothom sap que hi ha coses que perquè es puguin fer no s’han de dir, i que si es diuen ja no es faran. I això també ho saben els polítics sobiranistes: si hi insisteixen tant deu ser per alguna raó. Ells queden molt íntegres davant de la seva parròquia, però, al mateix temps, fan un favor al  govern espanyol i al PSOE perquè també hi surten guanyant. Queden bé amb la seva clientela rebutjant l’exigència sobiranista i, de passada, neutralitzen els atacs de la dreta. O sigui que hi guanyen tots dos. Déu nos en guard de pensar que s'ho tenen parlat. "Honi soit qui mal y pense".