Quan el Tribunal Suprem afirma en un document oficial que el dictador Franco va ser cap de l’Estat des de l’1 d’octubre de 1936 ho fa per reconèixer institucionalment la legitimitat del cop d’estat que va enderrocar la República i reivindicar-se el mateix tribunal com una institució emanada de la victòria. I també ho ha fet per burlar-se subtilment del fet que el sobiranisme català reivindiqui també l’1 d’octubre, no del 36 sinó del 2017, dia del referèndum. Tot plegat obeeix a una concepció maniquea de la història que divideix la ciutadania entre vencedors i vençuts i determina el capteniment dels poders de l’Estat.

La menció a l’1 d’octubre que fa la Sala Tercera del Tribunal Suprem per impedir l’exhumació de les despulles del dictador és indubtablement intencionada perquè no calia. La interlocutòria diu textualment referint-se a Franco que “el hecho de que fuera Jefe del Estado desde el 1 de octubre de 1936 hasta su fallecimiento el 20 de novembre de 1975 atribuye a toda la controversia unos rasgos especiales...”. La frase hauria tingut exactament el mateix sentit sense citar les dates, per tant, hi havia un interès a fer-ho.

El Tribunal Suprem espanyol no té un apriorisme contra els cops d’estat. Des del seu punt de vista, són bons quan guanyen

L’1 d’octubre del 36 va ser el dia que Franco es va autoerigir en cap de l’Estat en un acte a Burgos secundat pels generals sublevats, però Espanya era, i ho seria encara uns anys, una república presidida per Manuel Azaña. Si el Tribunal Suprem reconeix la legitimitat del dictador en aquella data, vol dir que no reconeix la legitimitat republicana legalment constituïda. És a dir, que 83 anys després el Tribunal Suprem assumeix com a propi el relat del cop d’estat franquista i se situa com un organisme en la continuïtat històrica d’aquell fet.

Hi ha casualitats difícils de creure. El mateix dia que la Sala Tercera reivindicava Franco, els fiscals que intervenen en el judici al procés proclamaven en les seves conclusions que els acusats han de ser severament condemnats perquè van perpetrar un cop d’estat. Com ja han assenyalat diversos juristes de prestigi, el “cop d’estat” és un concepte polític que no existeix com a figura delictiva. I un dels arguments més referenciats pels fiscals va ser el discurs del Rei del 3 d’octubre. És a dir, que a Catalunya hi va haver un cop d’estat que va fer necessària la intervenció del Rei, igual que va passar el 23-F.

Certament, des del principi del procediment, els fiscals han donat a entendre oralment i escrita que no fan res més que seguir les instruccions del cap de l’Estat, el rei Felip VI. En aquesta posició hi ha també implícita una batalla contra l’Advocacia de l’Estat que representa el govern espanyol. Els fiscals abanderen el Rei en defensa de la unitat d’Espanya davant les interferències polítiques antipatriòtiques.

Arribats a aquest punt, la conclusió és que el Tribunal Suprem espanyol no té un apriorisme contra els cops d’estat. Des del seu punt de vista, són bons quan guanyen. Dit d’una altra manera, el Suprem diu ―i en vol deixar constància― que forma part dels vencedors i com a tals són els encarregats d’impartir justícia sobre els vençuts. “Un 1 d'octubre nosaltres vam guanyar i un 1 d'octubre vosaltres heu perdut”, venen a dir-nos.