Quan el Partit Socialista va assumir el poder polític a Espanya es va obrir una escletxa d’esperança. El canvi d’interlocutors a l’Estat feia albirar que el conflicte entre Espanya i Catalunya entraria en una nova fase que, si més no, permetria despenalitzar la situació, recuperar el diàleg i reprendre el funcionament convencional de la política entre grups diferents. Tanmateix, des de la moció de censura fins ara, l’actitud dels socialistes ha evolucionat al revés de les previsions més optimistes i caldria esbrinar per què el canvi reclamat per la ciutadania no es materialitza.

Pel que fa a la qüestió catalana, no sembla que el govern espanyol hagi canviat de mans, sinó que el nou executiu ha assumit l’herència estratègica del seu antecessor. El Partit Popular va optar per la repressió i l’erradicació del sobiranisme català de les institucions i, ara per ara, els socialistes van pel mateix camí. El govern del PP va destituir un president i un Govern legítimament constituït. Després d’unes eleccions on van tornar a ser elegits, els van suspendre. I s’ha tornat a fer ara, sota govern socialista, en uns nous comicis a les Corts espanyoles. És una altra prova que no hi ha voluntat governamental de rectificar. Ha estat la majoria socialista qui ha decantat

La suspensió dels diputats i el senador electes, que altera la correlació de forces sorgida de les urnes. I tot apunta que, en les properes setmanes, tots els esforços governamentals aniran dirigits a impedir que tampoc puguin exercir la seva representació els eurodiputats elegits en llistes sobiranistes. Es miri com es miri, aquest no és el funcionament normal d’una democràcia. Sembla com si la negació del dret a decidir dels catalans inclogui el dret a suprimir sistemàticament de les institucions els representants elegits pels catalans que no agraden a Sa Majestat.

Un fet prou evident que l’ofensiva repressiva continua inalterable ha estat la presentació de les conclusions definitives de la fiscalia i l’Advocacia de l’Estat sobre el judici del procés. Es reafirmen fil per randa en les acusacions i els arguments que van formular abans del judici. Ha estat significatiu i escandalós que els quatre fiscals no hagin tingut ni la decència d’esperar que acabés la fase documental ―els vídeos― per redactar el seu escrit. Han mantingut l’inconsistent relat d’una insurrecció amb llançament d’algunes ampolles d’aigua i una malversació calculada segons el preu que hauria costat llogar les escoles on la gent va votar l’1 d’octubre.

Al PSOE li convé electoralment apaivagar el conflicte català, però fa el contrari perquè obeeix directrius d’un centre de poder il·legítim que està per sobre del govern i que perverteix la democràcia i l’estat de dret

Pot ser que els fiscals s’hagin afanyat a presentar les conclusions definitives sabedors del dictamen del Grup de Treball de les Nacions Unides que se’ls venia a sobre i que podria ser utilitzat per instar canvis en la situació dels acusats. Efectivament, el govern espanyol tenia una oportunitat de modificar el curs dels esdeveniments després de les eleccions i a partir de l’informe de l’ONU, però, al contrari, ha contraatacat amb la suspensió dels electes i ha demanat la inhabilitació dels autors de l’informe subscrit pel Grup de Treball de Detencions Arbitràries. En tot cas, davant d’un capteniment que incompleix objectivament el principi d’imparcialitat previst en l’Estatut Orgànic del Ministeri Fiscal, el govern espanyol tenia competències per intervenir i instar la fiscalia a revisar la seva actuació i no ho ha fet, la qual cosa fa preveure que vindrà el pitjor. El Tribunal Suprem no passarà de la rebel·lió a l’absolució, així que els empresonaments i l’exili continuaran determinant en el pitjor sentit imaginable la política espanyola dels propers anys.

Paradoxalment, les eleccions municipals a Catalunya han registrat un resultat que és tot un missatge a la direcció del PSC perquè desescali el conflicte. Els socialistes que no van tenir escrúpols per pactar amb Ciutadans i PP a Tarragona i Lleida estan a punt de perdre l’alcaldia. En canvi, han millorat considerablement els seus resultats els alcaldes de PSC que es van mostrar més crítics amb el 155 i més solidaris amb els presos: Núria Parlon, Josep Majoral, Antonio Balmón... el fet més emblemàtic és el de Terrassa, on Jordi Ballart, que va dimitir com a alcalde socialista al·legant objecció de consciència per l’aplicació del 155, ha rebut ara el suport dels seus conciutadans.

Paradoxalment, el missatge principal de la direcció del PSC des de diumenge és el contrari del que li han fet arribar els votants. En comptes d’intentar portar ERC al seu terreny, que sembla que és al que estaven ben disposats els republicans més farts de procés, s’ha entestat a impedir a qualsevol preu l’elecció d’alcaldes independentistes, la qual cosa converteix el PSC en quelcom que no era: el líder a Catalunya del 155.

Arribats a aquest punt, la conclusió que el PP i el PSOE són el mateix és fàcil però inexacta. El problema és més profund. Tothom recorda que el Partit Socialista, després de l’1 d’octubre, va voler proposar la reprovació de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría per la violència exercida per la policia i la llavors portaveu socialista Margarita Robles va declarar que els socialistes mai donarien suport a l’aplicació del 155 per suprimir l’autogovern català. Tanmateix, va parlar el Rei el 3 d’octubre i els socialistes immediatament es van desdir de tot i van assumir les directrius del Monarca. I després ha vingut el que ha vingut.

Si la societat expressa a través de les urnes la seva voluntat de canvi, els nous interlocutors tenen l’encàrrec de satisfer-la. Si no ho fan, pot ser per dos motius: perquè no volen o perquè no poden. És una obvietat que als socialistes, espanyols i catalans, ni que sigui només per interessos electorals, els convé apaivagar el conflicte català. I saben que amb presos i exiliats això no s’acabarà. Si no fan el que els demana la gent i a més els convé, serà perquè no poden, o no s’atreveixen. I si el govern espanyol no pot o no s’atreveix a fer el que considera o li convé, és perquè té por de prendre iniciatives que li puguin costar el poder. La por ha de ser d’una estructura de comandament que està per damunt, un centre de poder il·legítim que perverteix la democràcia i l’estat de dret. És això que als Estats Units en diuen el deep state i Pablo Iglesias va traduir per “la casta”. La mateixa casta que abans prefereix Ada Colau que Ernest Maragall a l’alcaldia de Barcelona. Consti que no és un retret. Malauradament, els temps no estan canviant: “España, antes roja que rota”.

Jordi Galves
Extrem dret (50) Aquí dic com s’acabarà el judici Jordi Galves