L’any 2018, uns diplomàtics dels Estats Units van viatjar a Barcelona per conèixer sobre el terreny la realitat del procés sobiranista i, entre altres gestions, ens van convocar a alguns periodistes perquè els donéssim la nostra versió. En aquella reunió vaig dir una frase i, tot just després de pronunciar-la, em vaig mossegar la llengua, no perquè no fos veritat el que acabava de dir, sinó perquè era massa veritat com per revelar-la. “La realitat ―vaig dir― és que l’estat espanyol està disposat fins i tot a matar si cal, però els catalans no estan disposats a morir”. Vagi per endavant que em sento més identificat amb els que no volen morir, em semblen més sensats i menys bàrbars. En tot cas, era una frase una mica injusta, perquè potser sí que molts catalans havien estat disposats l’octubre del 2017 a arribar fins on calgués. Tanmateix, com es va veure després, els líders de la mobilització més sincers només pretenien renegociar amb l’Estat una ampliació de l’autogovern escapçat pel Tribunal Constitucional. Uns no van creure mai en la independència ni van preparar cap estructura d’estat com s’havien compromès. D’altres, que s’hi van veure abocats, no estaven disposats a assumir la responsabilitat d’una batalla amb sang, suor i llàgrimes, i tampoc disposaven dels instruments coercitius que es necessiten en aquestes circumstàncies. Així que tot plegat va ser un simulacre procurant ingènuament no forçar gaire la legalitat espanyola, mirant d’evitar una repressió que va resultar i continua sent implacable. Es va simular una declaració d’independència; no es va arriar ni substituir cap bandera; es va acatar el 155; es va acceptar la legitimitat dels tribunals que es van inventar la rebel·lió; es van dissenyar estratègies de defensa que pretenien també ingènuament sentències poc severes, i es van recollir diners per pagar les multes. Dit d’una altra manera, es va fer tot el possible perquè l’Estat suavitzés la repressió i es va aconseguir tot el contrari. Des de llavors, l’Estat se sent més fort que mai i impune per arrasar amb qualsevol indici de dissidència per simbòlic que sigui.

El cas és que polítics, jutges, fiscals, militars, policies, bancs i empreses energètiques practiquen tota mena d’hostilitat envers els trets identitaris i els interessos materials dels ciutadans de Catalunya, sigui amb la llengua i la cultura, la justícia, les finances, l’economia, les infraestructures i la pròpia política. I, de moment, els està donant bon resultat. L’hostilitat de l’Estat és tan òbvia que justifica qualsevol desig d’independència, però la tendència més natural és allunyar-se del cavall perdedor. La bel·ligerància de l’Estat s’explica perquè, tot i ser evident que Catalunya no disposa de la força suficient per independitzar-se, sí que té ―o tenia― la capacitat de desestabilitzar l’Estat i, per tant, li convé continuar fent servir tots els instruments de dissuasió, perquè una cosa són els polítics de torn que estan de passada i una altra molt diferent és la nació que pot despertar en qualsevol moment com ha fet tantes vegades.

L’Estat utilitza l’independentisme com a pretext per desarticular el país. Se sent legitimat per continuar fent-ho sobretot si els partits que es diuen independentistes mantenen aquest discurs tan inflamat com perdedor en comptes de propiciar la recuperació física i psicològica del país

Expulsar del Parlament un diputat o destituir un president per haver penjat un llaç groc o una pancarta equival a una declaració de guerra contra els adversaris polítics. Des de qualsevol punt de vista honest és una òbvia tergiversació de la voluntat popular democràticament expressada i un abús de poder de manual. I el fet que es reformés una llei per poder perpetrar l’atropellament és una prova de la degradació del sistema. Efectivament, no hi ha dret en el que fan a Pau Juvillà ni el que van fer al president Quim Torra, ni la persecució a tants i tants represaliats, però si la repressió continua i no es fa res o no es pot fer res per evitar-la tret de protestar una mica, indignar-se molt i acabar acatant i empassant-se tots els gripaus, això és pitjor que rendir-se. Diuen “el català a l’escola no es toca” i automàticament ve un tribunal, imposa la seva llei i s’ho empassen. Això genera encara més sensació de derrota. Per tant, el que queda clar és que pertoca un canvi copernicà d’estratègia. I cal dir que si no era veritat que el 2017 anaven a totes per la independència, insistir ara en el mateix quan ja no s’ho creu ningú i procurant no desestabilitzar res, sembla un absurd carregat d’intencions inconfessables.

Acceptant que una majoria social té prou seny com per no estar disposada a morir i una majoria de polítics volen evitar que els empresonin o que els inhabilitin, sempre serà millor evitar el combat en el terreny que li és propici al contrincant. No cal posar les coses tan fàcils a l’Estat. L’Estat utilitza l’independentisme com a pretext per desarticular el país i ho continuarà fent sentint-se prou legitimat, sobretot si els partits que es diuen independentistes mantenen aquest discurs inflat que es rebenta com un globus punxat amb una agulla. La independència no és ara un objectiu factible, però no ho serà mai si no hi ha país. Així que, després de tot el que ha passat, la prioritat hauria de ser la recuperació física i psicològica del país. Joe Biden no està en el seu millor moment, però el president dels Estats Units ha tingut una bona idea, The Build Back Better, per 'Reconstruir millor', la classe mitjana. Ja veurem si se’n surt. D’això aquí en plena dictadura i amb tot en contra se’n deia fer país i era una mena de compromís de la societat que incloïa des del foment de l’ús de la llengua a la modernització de l’economia, dels serveis i les infraestructures. Això també s’ha de tornar a fer, perquè, altrament, pot passar que els nostres nets ja neixin en un altre país.

PD. La CUP ha utilitzat el cas Juvillà per forçar Laura Borràs a immolar-se. La CUP sempre crida molt, però perquè s’arrisquin els altres. Tanmateix, la presidenta del Parlament, ni Junts per Catalunya, ni Esquerra Republicana no poden lamentar-se. Et poden enganyar una vegada, però quan t’enganyen sistemàticament i continues confiant en els que t’enganyen, tens un problema d’autoengany. La majoria independentista ni és majoria ni és independentista.