El projecte no escrit, ni elaborat, ni presentant, és a dir, el projecte inexistent d’ampliació de l’aeroport de Barcelona, no es portarà a terme per dos motius principals. Perquè l’opció que volia el Govern espanyol per la banda de la Ricarda no era viable ateses les regulacions mediambientals europees, i perquè l’opció que afectaria Gavà Mar -el soroll dels avions és insuportable- resultaria electoralment suïcida per al PSC en el seu feu del Baix Llobregat. I de retruc per al PSOE, que necessita imperiosament victòries electorals contundents a Catalunya per sobreviure al poder.

El Govern espanyol i el seu corifeu mediàtic han buscat de boc expiatori les contradiccions del Govern català. Com es nota que Esquerra Republicana ja no controla la secretaria de Difusió del Govern, altrament dita la repartidora de subvencions als mitjans. No hi ha gaires projectes de 1.700 milions d’euros, és una magnitud d’inversió per iniciatives extraordinàries que identifiquen un executiu, així que no és creïble que Pedro Sánchez hi renuncïi per un tuit i quatre declaracions a quelcom que se suposava que era tan transcendental. Hi ha renunciat descartant qualsevol renegociació, perquè la iniciativa d’AENA ja li feia més nosa que servei. Això no treu el ridícul que ha fet el Govern català, primer amb indefinicions, després amb contradiccions i finalment facilitant al Govern espanyol treure’s les puces de sobre.

I vet aquí que les contradiccions d’Esquerra Republicana també tenen a veure amb càlculs electorals. A la circumscripció de Barcelona i especialment al Baix Llobregat les rivalitats són específicament entre PSC, ERC i Comuns. I republicans i colauistes havien vist en l’ampliació de l’aeroport un nou punt de penetració en el feu socialista que el PSC no estava disposat a tolerar... i Pepe Zaragoza menys que ningú.

Després de tanta literatura, tanta xerrameca d’uns i altres, tanta impostura, la sensació és que cada cop més la política ha esdevingut una enorme presa de pèl. L’aeroport només n'és un episodi

En això, el que s’entén poc és el paper de Junts per Catalunya, tan convençuts com estan de la conveniència de l’ampliació de l’aeroport, és perquè no han apostat per l’opció de Gavà Mar, que era la més lògica -només s’ha d’allargar la pista actual- i no corrien gaire risc electoral. Al Baix Llobregat els exconvergents encara tenen unes dotzenes de vots, però no gaires més. A Gavà, un regidor de vint-i-un. (Per això el PSC pacta la Diputació amb Junts, que no és contrincant, i no amb ERC).

En resum, que després de tanta literatura, tanta xerrameca d’uns i altres, tanta impostura, també de Podemos i Comuns cridant contra un suposat projecte del Govern del qual formen part, la sensació és que cada cop més la política ha esdevingut una enorme presa de pèl. L’aeroport només n'és un episodi.

Aquest Onze de Setembre torna a haver-hi el tradicional campionat de declaracions increïbles, com ara cridar “independència ja” convertint la reivindicació en una mena de rogativa com si la independència pogués caure del cel com la pluja pregada. I el cert és que mentre els independentistes no tinguin la força necessària per doblegar tot un Estat que forma part de la Unió Europea i de l’OTAN, ningú no tindrà la necessitat de buscar solucions a un conflicte suposat.

Mentre els independentistes no tinguin la força necessària per doblegar tot un estat que forma part de la Unió Europea i de l’OTAN, ningú tindrà la necessitat de buscar solucions a un conflicte suposat

La posició independentista és legítima, tant a Escòcia com a Catalunya. La reivindicació i les mobilitzacions estan carregades de sentit. És lògic que les organitzacions civils com ara Òmnium i l’ANC facin l’agitprop que els correspon, però el Govern, les institucions i els partits polítics tenen un paper diferent.

Invocar contínuament la independència quan no s’està en condicions ni s’està disposat a fer res determinant resulta absolutament contraproduent per a la pròpia causa. La prova és que el principal factor mobilitzador de l’independentisme ha estat la repressió de l’Estat i el principal factor desmobilitzador ha estat la pèrdua de fe en els líders del moviment.

Les coses són com són. El Govern de la Generalitat el formen partits que competeixen a veure qui és més independentista però que fixen la seva prioritat en la disputa del poder autonòmic, que és el que hi ha. Fins i tot han nomenat com a màxim responsable de la policia un gran professional del cos que ja ha avisat, com no podria ser d’altre manera, que no dubtarà a detenir els membres del Govern si tornen a fer veure que proclamen la independència.

Els catalans sempre han sentit la necessitat d’expressar la seva voluntat de ser. Això no ha canviat, però tanta presa de pèl continuada pot acabar minant aquesta voluntat. Ja va sent hora de dir la veritat, tota la veritat i només la veritat.