Junts per Catalunya i la CUP han volgut fer-se una foto als seus escons per reclamar la convocatòria del ple d’investidura que al matí ha ajornat el president del Parlament, el republicà Roger Torrent. Però així com els cupaires s'han fet la foto de protesta, els diputats de JxCat se n'han desdit i han deixat plantats els fotògrafs. Abans de fer-ho, els líders de la coalició —o el que sigui— han entès que una foto de minoria insuficient o de majoria trencada només seria celebrada pels unionistes i que el que calia no era burxar la ferida, sinó afanyar-se a recosir-la i s'han arremangat. El ple ajornat no trigarà gaire a reprendre’s.

Aviam, per raons òbvies, Esquerra Republicana mai ha estat al mateix bàndol de qualsevol agrupació política que pugui sonar, semblar o recordar l’antiga Convergència, encara que sigui tan diferent i heterogènia com Junts per Catalunya. Però ara els de Puigdemont i els de Junqueras, malgrat ells mateixos, estan condemnats a navegar junts, no tant com per arribar a Ítaca com per continuar surant amb una certa dignitat. En tot cas, com diria en Jaume Rodri, no estan en el mateix bàndol però sí en el mateix barco, i si s’enfonsen, això segur que ho farien junts. I si això passés, el que suraria a la superfície seria tota la merda acumulada des de l’1 d’octubre, incloses les disputes a la presó que ens farien posar vermells a més de dos milions de catalans.

Això ho han entès tots plegats després dels primers retrets i de seguida s'han posat a treballar per mirar d’escurçar tot el que es pugui l’ajornament del ple d’investidura decidit pel president del Parlament. Si Déu vol, tindrem ple demà o demà passat. Ajuda —per una vegada— el fet que el Tribunal Constitucional ja ha rebutjat avui mateix les al·legacions de Junts per Catalunya i, per tant, ja es pot actuar en conseqüència. El que estratègicament no es pot permetre la part catalana és perdre la iniciativa i deixar el calendari a la voluntat del Tribunal Constitucional, que es podria eternitzar setmanes i mesos deliberant, mentre el 155 i el cansament facin forat.

Tal com s’han desenvolupat els esdeveniments, el que l’independentisme català, del partit que sigui, tampoc no es pot permetre és tombar la candidatura d’en Puigdemont abans que ho facin les institucions espanyoles. Si no sorgeixen jugades més brutes que farien pensar molt malament, Puigdemont rebrà un suport de la cambra catalana amb la fórmula més audaç imaginable i després ja en parlarem. Ja en parlarem si convé que Jordi Sànchez assumeixi l’encàrrec democràtic de liderar un Govern a les ordres del president legítim, Carles Puigdemont. L'única força que té el sobiranisme català és posar l’Estat espanyol davant les seves pròpies contradiccions. Tots els esforços i les trampes espanyoles són per evitar que el Rei hagi de signar el nomenament de Puigdemont i es trobaran que potser Felip de Borbó haurà de rebre a la Zarzuela un noi traslladat en furgó des de Soto del Real que li dirà que ell només li porta un missatge del president a l’exili. Seria fantàstic.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat