Fa uns dies, al Palau de la Moncloa, el president del govern espanyol, Pedro Sánchez, i la ministra de Sanitat, Carolina Darias, van fer un bot a la butaca quan durant una reunió un periodista es va aixecar i va dir: “Em dic Anxo i vinc de l'infern”. A l'infern li ha portat diverses vegades "La vella companya" que és com el líder del nacionalisme gallec Xosé Manuel Beiras va descriure el trastorn mental de la depressió i és com el periodista Anxo Lugilde, un dels millors periodistes de La Vanguardia, company i no obstant amic, ha titulat el llibre sobre la seva malaltia viscuda, publicat per Columna, Luzes i Península en català, gallec i espanyol.
— Jo descriuria el teu llibre com l’apassionada crònica d'un enviat especial a l'infern. Explica, com és l'infern?
— L'infern és seguir viu quan et mors de ganes de morir.
— Què és la vida, doncs?
— Des d'aquest punt de vista, la vida és quelcom que resulta insuportable.
— Per què?
— La depressió et segresta el cervell. No ets tu qui pensa o sent, és la malaltia que et posseeix... El teu cervell es converteix en el teu enemic i et condemna al que jo anomeno la felicitat cessant. Per culpa de la patologia, deixes de viure, gaudir, estimar, viatjar, llegir, estimar.
— Un temps perdut?
— És un temps doblement perdut. La vida és la suma del que es pateix i es deixa de gaudir.
— Així que miraves els horaris dels trens per veure a quina hora et tiraves...
— No. Per veure a quina hora em podia llençar. Sempre vaig pensar en el tren perquè els trens m'apassionen. De petit no vaig voler Scalextric, sempre vaig preferir l'Ibertren.
— Per què no et vas tirar?
— Perquè soc un covard. No tenia ganes de viure, però no era capaç de matar-me. També per manca de perícia. M'adormia escorcollant els horaris per triar el més adequat. Em va dissuadir el mal que causaria als altres. També al maquinista. Una psicòloga em va dir que si ho feia mataria la meva mare. L’última temptació va ser aquí a Catalunya, en una estació fosca de l’àrea metropolitana. Només hi paren dos trens, els altres passen de llarg a tota velocitat. Pensava que amb un saltet m'alliberava. Alguna cosa em va persuadir a esperar-me una mica.
“La depressió et segresta el cervell. No ets tu qui pensa o sent, és la malaltia que et posseeix... El teu cervell es converteix en el teu enemic i la vida és la suma del que es pateix i es deixa de gaudir”.
— Quan has estat més a prop?
— No et sabria dir. El '91, després d'una tuberculosi, la meva xicota em va deixar quan vaig sortir de l'hospital i en arribar a casa em vaig fotre 50 pastilles al cos. Em van salvar amb una rentada d'estómac.
— D’això fa 30 anys.
— Per això "La vella companya". Jo no soc un teòric de la depressió, en soc un usuari.
— Teniu el manual d'instruccions?
— Bé, conec les tres fases. La pitjor és quan no vols viure. En una segona fase es produeix un empat i en la tercera fase intentes trobar les ganes de viure. Ara estic en aquesta darrera.
— Com veus la mort?
— La mort és cap a on t'arrossega la depressió. Beiras li diu a mandadeira de la mort. Ho sigui, la que et porta l’encàrrec de morir.
— Posats a morir, se t'ha acudit morir per alguna cosa?
— No, però vaig estar a punt de morir de pena diverses vegades.
— Moriries per algú?
— Potser pel meu nebot, perquè és el més jove i li queda més vida al davant. És la continuïtat.
— Això significa que valores la vida. Si viure fos una merda seria tant com condemnar-lo.
— Afortunadament no estic ara en aquesta fase de veure-ho tot tan negre.
— Per què recaus? Per deixar la medicació?
— Jo mai no he deixat la medicació si no m'ho han autoritzat els psiquiatres. La medicació, en alguns moments, és imprescindible. Jo he recaigut amb la pandèmia i el confinament; també vaig recaure quan em va coincidir un període d'estrès laboral amb la mort del meu pare… Sempre han estat factors externs.
“Els malalts mentals hem estat tractats com de tercera categoria. Som estigmatitzats, però no només això. La medicina ha avançat moltíssim… excepte en psiquiatria. No hi ha diners per investigar en aquest camp i el cervell continua sent un enigma”
— Has parlat de l'hospital com de la presó i per tant dels psiquiatres com a carcellers.
— Al principi, sí. Ara en tinc una altra visió. Quan t'ingressen tens la sensació que has tocat fons. L'estada i el tractament al Fòrum-Hospital del Mar ha estat dura, però m'ha ajudat molt. Jo estic molt agraït a la sanitat pública catalana.
— Ganes de viure no veig que et faltin. Acabes de publicar un llibre i et criden de tot arreu.
— El llibre és una feina de diversos anys. El vaig començar el 2019 després d'una recuperació, fins que vaig recaure amb la pandèmia. Escriure em resulta terapèutic. No em van ingressar mai quan escrivia. Dit això també he de dir que el meu llibre és una vergonya.
— Tinc entès que ha tingut un cert èxit...
— Dic que és una vergonya perquè tot el que explico ja s'hauria de saber fa molt de temps. He escrit el llibre per alçar la veu. Els malalts mentals han estat tractats com de tercera categoria. Són estigmatitzats, però no només això. La ciència i la medicina especialment han avançat moltíssim… excepte en psiquiatria. No hi ha diners per investigar en aquest camp com en els altres. És el parent pobre. El cervell continua sent un enigma.
— Tu t'has sentit perseguit políticament... Això t'ha afectat?
— Efectivament, la persecució de la Xunta em va agreujar la depressió. M'ho ha posat tot molt més difícil.
— En què ha consistit la persecució?
— La persecució consisteix en el veto als mitjans públics i en l’intent d'esborrar-me del mapa dels mitjans gallecs. Ara s'ha vist molt bé amb la publicació del llibre. No es publiquen gaires llibres en gallec, castellà i català. Em van convocar a la Moncloa per al dia mundial de la Salut Mental. M'han entrevistat pràcticament tots els mitjans públics i privats del país... excepte els mitjans públics de Galícia. He d'agrair a Feijóo que demostri amb fets objectius allò que denuncio.
— El president Feijóo és considerat el moderat del PP.
— "El moderadíssim" li dic jo, ironitzant amb la versió madrilenya de Galícia. Des del 2016 a Galícia tot el que no és adulació es considera crítica. El meu problema va venir de no ser genuflex amb Feijóo.
— Com veus el periodisme?
—Durant un temps va ser la raó de ser de la meva vida. Ara reconec que no està en el millor moment.