Mentre els focus se centren en l’escenari diguem-ne oficial amb els estira-i-arronsa de les cúpules de Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, la taula de negociació amb el govern espanyol i els laments per la suspensió del Mobile, per sota, lluny de les càmeres, però arreu del territori, tot es mou, que diria l’Helena, i els moviments tectònics poden acabar provocant un nou terratrèmol susceptible de determinar el curs de la campanya electoral i fins i tot de fer saltar pels aires les fitxes del mapa polític. Alerta el cap de setmana.

L’independentisme català té dues característiques paradoxals. És probablement el moviment polític incansablement més actiu d’Europa. Ha rebut pals per tot arreu i s’aplica la consigna de Nietzsche, el que no el destrueix el fa més fort. Tanmateix, és el fenomen de masses que pateix més acusadament les conseqüències d’un minifundisme ideològic exasperant. Hi ha molts més partits, grups, entitats i associacions independentistes que no pas de qualsevol altra orientació política. Sense anar més lluny, els partits que formen part del que ara se’n diu unionisme estan constantment a matadegolla, però pel que fa a la qüestió nacional tanquen files sistemàticament. Quan el PSOE, per raons de supervivència al poder, s’avé a negociar amb els independentistes, deixa molt clar d’entrada que en cap cas se sortirà del guió mal catalogat com a constitucionalista que tan fervorosament defensen els seus adversaris ideològics.

A Catalunya han sorgit iniciatives independentistes per superar les diferències partidistes, però han acabat esdevenint una nova opció política en competició amb totes les altres que ràpidament s’han afanyat a boicotejar-les políticament i mediàticament. És el que li va passar al moviment de Primàries Catalunya impulsat pel Jordi Graupera, però també en certa manera ho ha patit la Crida per la República, el Consell per la República i fins i tot ha afectat l’Assemblea Nacional Catalana.

Ara, però, que venen eleccions, consta que hi ha un moviment soterrat, més transversal que de costum, disposat a fer pinya... entorn del president Puigdemont. Tothom té clar que les eleccions vindran determinades per la candidatura del president exiliat. No cal dir que si Puigdemont encapçala una llista, el debat se centrarà entre els partidaris de mantenir l’embat amb l’Estat —amb Puigdemont com a líder— i els partidaris de trobar una sortida al conflicte dialogada amb l’actual govern espanyol.

Rebel·lant-se contra la disciplina dels partits, quadres dirigents d’ERC, JxCat, PDeCat i la CUP, presos i exiliats, alcaldes, regidors i vells militants de l’esquerra independentista s’han posat d’acord per llançar una ofensiva política que té com a objectiu recuperar l’esperit de l’1 d’octubre i que amenaça amb fer trontollar l’actual mapa polític i el sistema de partits

M’asseguren que molt aviat a l’Ateneu Barcelonès es farà públic un manifest de suport a Puigdemont com a líder d’un moviment que pretén superar el dilema entre partits, entre dretes i esquerres i qualsevol diferència ideològica davant el repte de l’emancipació nacional. La  iniciativa comptarà amb signatures de procedència tan diversa i significada que farà trontollar el mapa polític. Perquè, rebel·lant-se contra qualsevol disciplina de partit, s’han posat d’acord líders i quadres dirigents d’Esquerra Republicana, de JxCat, del PDeCat i de la CUP, alcaldes i regidors d’arreu del país, però també activistes de reconeguda trajectòria i vells militants de l’esquerra independentista de sempre, del PSAN, del Front Nacional, de l’ANC... Hi haurà també presos i exiliats també compromesos en una ofensiva política que té com a objectiu, diuen, recuperar l’esperit de l’1 d’octubre per “tornar-ho a fer, però aquest cop de debò”. Puix que parlaran català, haurem d’escoltar què diran.